Crònica de l’abans, durant i després d’una mobilització que pot canviar el país.

Portada interior 631El passat dia 1 d’Octubre es va celebrar el referèndum d’autodeterminació convocat pel govern de Catalunya. La suspensió, per part del Tribunal Constitucional (TC), de la llei catalana que permetia convocar-lo  el va convertir en un xoc de legitimitats entre l’Estat, que defensava el compliment de la suspensió legislativa del referèndum i el govern català que empenyia per modificar el marc legal actual i poder exercir el dret a l’autodeterminació.

Abans de l’1 d’octubre

Els dies previs a la convocatòria, el govern espanyol va fer un ampli desplegament de força coercitiva per tal de donar compliment al mandat del TC i va iniciar una persecució de persones, funcionaris i institucions implicades en l’organització del referèndum. En primer lloc es van citar a declarar davant la fiscalia als més de 700 alcaldes que tenien previst facilitar la celebració del referèndum al seu municipi, posteriorment es va començar a confiscar material relacionat amb la convocatòria.  Els escorcolls policials del dia 20 de setembre van suposar un punt d’inflexió.  Es van realitzar, per part de la Guardia Civil, multitud d’actuacions buscant les paperetes i urnes, es van escorcollar centres de la Generalitat i posteriorment es van detenir 14 càrrecs de l’administració (que van passar la nit detinguts). Simultàniament, durant vuit hores desenes d’unitats d’antiavalots de la policia nacional va encerclar la seu nacional de la CUP, on pretenien entrar sense ordre judicial. Tots aquests fets van desencadenar una resposta massiva de rebuig. La manifestació principal a Barcelona, al voltant de la seu de la Conselleria d’Economia, va acabar sense incidents així com la pressió policial feta davant la seu de la CUP.

La confiscació de material electoral es va perllongar durant tot el període de campanya pel referèndum, incloent la intercepció de publicacions amb propaganda a favor del referèndum o del sí i el tancament de pàgines web, provocant també la mobilització de persones a produir de manera casolana cartells i posteriorment l’organització d’encartellades populars a barris, pobles i ciutats arreu del país.

Tot plegat s’esdevenia mentre un nombrós contingent de policia nacional i guardia civil arribava a Catalunya vinguts d’arreu de l’Estat, essent-ne el símbol els creuers que atracaren als ports de Barcelona i Tarragona per tal d’allotjar-los. Un d’ells decorat amb els dibuixos animats de la Warner, i que va provocar en una irònica campanya que va popularitzar el dibuix del Piulet (més conegut com el Piolín), tot fent una identificació entre aquest dibuix i la presencia policial. El fet que es produïssin imatges de la sortida d’aquestes unitats policials des dels seus llocs d’origen, essent esperonats per una part de la població i algunes autoritats locals, amb càntics patriòtics, no feien presagiar res de bo.

El dia del referèndum

El dia 1 d’octubre, com és ben sabut, la policia tenia ordre judicial de no permetre obrir els col·legis electorals. Els mossos d’esquadra en van tancar al voltant de 130, tots ells sense emprar la força ni cap càrrega policial, pactant amb els organitzadors i assistents. Allà on hi havia una concentració de destacada de persones es limitaven a aixecar acta i informar que de no tancar s’estaria  incomplint una ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). No fou així el cas de l’actuació de bastantes unitats de la policia nacional i la guardia civil, les quals, per tancar 92 col·legis segons fonts del Ministerio del Interior (entre 60 i 70 segons el Departament d’Interior) van fer servir un ús totalment desproporcionat de la violència, duent a terme càrregues policials d’antiavalots en nombrosos col·legis arreu Catalunya. Aquestes actuacions policials van produir desperfectes a escoles i instal·lacions públiques, es van requisar urnes (algunes buides, algunes amb vots) i nombroses persones van ser colpejades i arrossegades mentre, feien resistència pacífica per defensar els punts de votació.

CapXavall_631
CapXavall: Jaume Montserrat

Tot plegat, va deixar enrere una jornada amb 893 ferits de diversa consideració, molta incomprensió i ràbia continguda i multitud d’imatges que de ben segur marcaran un abans i un després respecte a l’opinió sobre els responsables que van ordenar aquestes càrregues.

Les imatges de les càrregues policials van donar la volta al món i van aixecar una onada d’indignació entre la majoria de la població. No va ser així el cas del govern espanyol, que va negar l’existència de l’ús desproporcionat de la força i va acusar a la ciutadania participant de la votació de provocar-ho. De fet, per part de la policia es van documentar prop d’uns 30 de ferits, que  l’endemà va passar a ser de més de 400 segons el Ministerio. Això també marcaria un abans i un després, ja que significava la posada en marxa d’una estratègia de desinformació per negar els fets de l’1 d’octubre.

Malgrat tot, més de dos milions de persones van anar a votar per exercir el seu dret a vot tot vencent la por a la repressió policial alhora que admirant la capacitat i resistència dels  milers i milers de persones que havien fet possible que aquell diumenge la gran majoria de col·legis electorals tinguessin constituïdes les meses de votació, amb les seves paperetes i les seves urnes, que es poguessin superar una vegada i una altra els constants atacs informàtics i la gentada que va protegir les escoles des de la nit abans per tal d’evitar que fossin clausurades. Un cop acabada la jornada electoral, el govern de Catalunya, va declarar que volia recollir la voluntat expressada en les urnes per tal que Catalunya sigui un estat independent en forma de república.

Les conseqüències del referèndum

La resposta a aquests fets i al posicionament del govern espanyol davant ells, va ser la convocatòria d’una vaga general per part del sindicats CGT, Intersindical-CSC, IAC, Ustec i COS a la que es va afegir una una aturada de país feta per sindicats i la Taula per la democràcia que aplega els sindicats majoritaris i també organitzacions empresarial, Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya així com l’ANC i Òmnium Cultural.

631_vaga 3 octubre_2
Vaga del 3 d’octubre. Sortida de la manifestació cap al centre de Barcelona

 La jornada va paralitzar gran part del país ( amb especial protagonisme dels Comitès de Defensa del Referèndum -CDR-, ara convertits en Comitès de Defensa de la República)  i va viure les manifestacions més grans de la història a les seves principals ciutats i de Catalunya com ara Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona, Reus, Berga, Vic, Sabadell, Terrassa etc. Aquella nit en una al·locució per la televisió, el cap d’Estat Felip VI, en comptes de rebaixar la tensió, admetre errors en l’actuació policial, arbitrar i moderar,  va sostenir que l’expressió de les idees s’ha de  fer només sota les lleis vigents en el marc de la Constitució, sense apel·lar ni un sol moment al diàleg i recalcant que estaven disposats a emprar la força de l’Estat a Catalunya. La cassolada que es produí mentre parlava en directe també va ser històrica.

El President Puigdemont, va anunciar una intervenció al Parlament de Catalunya per al dia 10 d’octubre amb la intenció de declarar la independència de Catalunya. No obstant, s’engegà la maquinària en contra d’aquesta declaració. D’una banda la pressió internacional que demanava dialogar i establir un referèndum pactat, que pogués tenir uns resultats validables internacionalment i per l’Estat espanyol. D’altra banda la pressió del govern espanyol, amb l’enrocament i l’amenaça de la aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola que contempla, entre d’altres, la intervenció del govern autonòmic. També es proposà l’encausament per rebel·lió del president i vice-president del govern català. Tot plegat acompanyat d’una evident pressió del govern espanyol sobre els mitjans de comunicació que tenia com a objectiu deslegitimar la  l’1 d’octurbre.

En aquest marc sorgí el 7 d’octubre una mobilització ciutadana que demanava el diàleg entre ambdues parts. Sorgida de manera espontània a través de les xarxes socials, ajuntà milers de persones a places d’arreu on vestits de blanc i sense banderes demanaven diàleg i mediació.

El dia 8, a dos dies de la declaració d’independència, s’organitzà a Barcelona la manifestació en defensa de la unitat d’Espanya més important que mai s’hagi fet. Entre crits de Puigdemont a la presó, es demanava el no reconeixement del referèndum i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual s’intervenia el govern de la Generalitat.  També va ser una constant les mostres de recolzament als cossos policials per la seva intervenció durant el dia 1 d’octubre.

Finalment el dia 10, el President Puigdemont, va optar per fer el que veus com ara el President del Consell Europeu Donald Tusk insistien i feia una declaració d’independència que acte seguit fou suspesa amb l’objectiu d’obrir una fase de diàleg amb l’Estat. Començaven uns dies de declaracions i contradeclaracions que s’allargaria fins al 19 d’octubre on s’iniciava formalment el procediment per aplicar la suspensió de l’autonomia política del govern de la Generalitat.

Ente mig, el 16 d’octubre, per ordre de la jutgessa Lamela de l’Audiència Nacional, entraven en presó preventiva els presidents de l’ANC i OC, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, les entitats de la societat civil que han estat el motor del moviment ciutadà a favor de la independència de Catalunya. A parer de molts experts en dret, es tractava d’una operació que, lluny de respectar els procediments jurídics més elementals, posava l’Audiència Nacional al servei de la persecució d’idees polítiques defensades de manera cívica i pacifica. L’endemà s’organitzaren concentracions multitudinàries que, amb espelmes, demanaven la posada en llibertat dels “Jordis” i el dia 21 s’organitzà una gran manifestació al centre de Barcelona que va omplir tot el Passeig de Gràcia.

La manifestació es feia el mateix dia que el govern de l’Estat, amb el recolzament del PSOE i de Ciudadanos, acordava l’aplicació de l’article 155 pel qual s’intervenia el govern català, es proposava la destitució del President, vice-President i tots els Consellers i s’impulsava la anul·lació del Parlament de Catalunya, a més s’intervenien directament àrees de govern com la seguretat (mossos d’esquadra) les finances, les telecomunicacions i els mitjans de comunicació públics (TV3 i Catalunya Radio). Per fer-se efectiva, l’aplicació calia l’aprovació del Senat espanyol, que faria la votació el divendres 27. Al seu torn, el President Puigdemont per fer front a aquestes mesures va convocar el Parlament per al mateix dia 27 amb la previsió d’abordar la situació política arran de la intervenció del govern.

En el moment de tancar la redacció d’aquest número del Cap a Peus, només podem constatar que la previsió d’un aixecament de la suspensió de la declaració d’independència podria suposar el xoc definitiu entre la legalitat espanyola i la catalana, obrint-se escenaris d’abast imprevist.

El referèndum a Sant Andreu

A Sant Andreu es van viure de manera destacada tots els fets descrits anteriorment.  Les detencions del dia 20 van ser especialment sentides, ja que es va detenir l’andreuenc Josué Sallent, responsable del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CCTI) de la Generalitat. La Plaça Orfila va ser testimoni de la solidaritat veïnal. També des de la plaça Orfila va sortir l’enganxada de cartells popular que es va organitzar una setmana abans del referèndum, i que va acabar d’omplir uns carrers que ja anaven plens de rètols i cartells enganxats en anteriors empaperades populars com la que s’organitzà a la plaça de la Pomera.

També una setmana abans del referèndum, el Comitè en defensa del referèndum (CDR) de Sant Andreu, va informar dels llocs de votació.  Es votaria als llocs habituals tret del Casal de Gent Gran Bascònia, el Centre Cívic Sant Andreu i el Centre Cultural Can Fabra que van haver de ser substituïts pel Centre Municipal Cultura Popular, el CEIP Mestre Enric Gibert Camins i l’ateneu l’Harmonia. Al final del dia la participació va ser del 41% del cens i el sí va guanyar per un 87% dels vots.

631_referèndum 1 Oct_1
Cues per votar a l’ateneu l’Harmonia. Foto Fina Aguilar

Per evitar la clausura dels centres de votació, les AMPES de les escoles van programar activitats durant el dia previ i tota la nit per tal que no es tanquessin els centres. A les 5 del matí, tots els punts de votació ja estaven plens de veïns decidits a ajudar i defensar-los.  Afortunadament cap dels col·legis electorals de Sant Andreu van ser clausurats per la policia. No és el cas d’altres centres en l’àmbit del districte, on es van produir càrregues policials com l’IES Jaume Fuster del Congrés (8 ferits) l’escola Estel (9 ferits) i l’escola de Joves de la Trinitat Vella (1 ferit). La nit del dia 1 d’octubre, una gran cassolada feia palès el malestar per la violència indiscriminada viscuda durant la jornada arreu del país.

El dia 3, la plaça Orfila s’omplia novament i era inici d’una marxa de manifestants que va enfilar Torres i Bages,  i que a la tarda arribaria al centre de Barcelona per unir-se a la manifestació contra la violència.

Apunt tècnic

El vot independentista a Sant Andreu

El vot independentista a Sant Andreu ha seguit una evolució semblant a la resta de Catalunya, passant d’un percentatge del 14% dels vots el 2006, es passa al 46% dels vots el 2015. El gran punt d’inflexió es dona el 2012 quan el vot de CiU es pot comtabilitzar com partidari de la independència i es consolida el 2015 amb els resultats de la candidatura de Junt pel Sí.  Cal destacar el cas de la CUP d’un 4% dels vots el 2012 a un 11% el 2015 ( 3 punts per sobre de la mitjana de la CUP a Catalunya).

Gràfic indep 631
Font: elaboració pròpia a partir de dades del Departament d’estadística, Ajuntament de Barcelona.

Imatges de Sant Andreu

631_referèndum 1 Oct_3 Nolasc
Porta bloquejada. Escola Sant Pere Nolasc. Foto: Jaume Montserrat
IMG_3054
Matinada davant l’escola Mestre Gibert. Foto: Georgina Surinyà
631_vaga 3 octubre_5
3 d’octubre la manifestació per la Meridiana. Foto: Jaume Montserrat