Per Xavier Aragall amb la col·laboració de Pau Vinyes i Roig

Què va passar el maig de 1968?

Es coneix com a maig del 68 la revolta d’estudiants que hi va haver a París, on una generació de joves demanava posar fi a un sistema de jerarquies i disciplines, en definitiva superar una organització tradicional de la societat. 637_portadaEn certa manera va ser un xoc generacional, que es proposava canviar les estructures del poder, però que no se’n va sortir. Sí que va originar un canvi de costums i l’assentament d’una contracultura que ens arriba fins avui.

Certament, durant unes setmanes als carrers de París i també a la resta del país, estudiants universitaris i el moviment obrer van unir esforços i van dur l’Estat francès al límit de la revolta, però finalment l’Estat, van imposar la seva força, va escapçar la unitat entre treballadors i estudiants i va emprar la repressió per tornar a la situació prèvia al maig. Però, més enllà d’aquesta cronologia dels fets, què va suposar aquesta revolta?

637_vinyeta_maig 68
CapXavall monogràfic maig del 68. Autor: Jaume Montserrat

L’impacte de les imatges dels carrers de París, les barricades, els enfrontaments amb els antiavalots, l’ocupació de la universitat de la Sorbona, els cartells i eslògans d’aquells dies, les vagues a les principals fàbriques industrials, etc. tenen encara avui molta força, però passats cinquanta anys, no es pot concloure que capgiressin el món, ni que assolissin els canvis que es proposaven. Encara avui resta obert el debat sobre si va ser una revolta política, cultural o senzillament una revolta de joves.

En l’àmbit polític, si bé no va poder capgirar l’estructura del poder, sí que va fer replantejar moltes coses tant a la dreta com a l’esquerra, a partits i a sindicats. Va introduir la mobilització i el compromís pel canvi més enllà de les disciplines de partit i va introduir noves reivindicacions com ara la preservació del medi ambient (propulsant el moviment ecologista) la reivindicació del paper de la dona ( impulsant una nova onada dins el feminisme) el pacifisme, l’antimilitarisme i moviments socials organitzats fora de les estructures partidistes. Pel que fa la cultura, sí que es pot parlar d’un abans i d’un després ja que hi hagué un alliberament en molts àmbits, en les relacions socials, en la sexualitat, en hàbits, costums i fins i tot en el vestuari. Una estètica nova, que potser li va faltar tenir una base forta d’idees, però que en tot cas va suposar un canvi cultural intens.

 

Va introduir la mobilització i el compromís pel canvi més enllà de les estructures dels partits polítics:  preservació del medi ambient (propulsant el moviment ecologista) la reivindicació del paper de la dona ( impulsant una nova onada dins el feminisme) el pacifisme, l’antimilitarisme i moviments socials…

637_1 Sous_les_pavés_la_plage
L’eslogan “sous les pavés la plage” (sota les llambordes, la platja) va ser un dels més coneguts del maig francès. Autor: Pietrzok, 1988. Font: Wikicommons.

Finalment, la lectura del maig del 68 com una revolta juvenil ens remet a la idea d’un xoc generacional, els joves que es revoltaven eren estudiants i tenien les necessitats essencials cobertes, era doncs una revolta contra l’avorriment i la perspectiva d’una vida tediosa i grisa dins d’una societat industrial i consumista. Era doncs una esmena a la totalitat al sistema, poètica i utòpica (demanaven l’impossible).

Tot plegat ha de ser llegit també en relació al marc internacional, a finals dels seixanta hi haurà revoltes a Alemanya, Japó, Itàlia, Mèxic, els Estats Units, on la lluita pels drets civils estava en plena efervescència. En aquell moment el fil conductor de totes elles era la guerra dels EUA al Vietnam i l’acusació a aquest país d’imperialista. D’altra banda, cal no oblidar que era un món dividit en dos blocs, i a l’est la societat txecoslovaca va fer la seva primavera, una revolta per la llibertat i la democràcia que la vigilància soviètica va encarregar-se d’aixafar i esborrar per tal d’evitar que la revolta s’estengués a la resta de països del socialisme autoritari.

637_4 composició fotos monogràfic
Els cartells del Maig del 68, elaborats pels estudiants de Paris durant els dies de la revolta a “l’atelier populaire des Beaux-arts” (taller popular de belles arts)

Com es va viure aquí?

A casa nostra el maig del 68 probablement va passar sense pena ni glòria per la majoria. La dictadura del general Franco ja se’n va guardar prou de controlar la informació i tergiversar el que arribava des de París. No és el cas de la resistència antifranquista, per a qui aquesta revolta va suposar una esperança i potser, sense ser-ne conscients, va posar la llavor perquè en anys posteriors creixés la base de l’antifranquisme i s’hi sumessin nous moviments polítics i socials. A finals dels seixanta, a Catalunya els joves eren una generació que no havia viscut la guerra, on el “desarrollismo” (els plans del govern per al desenvolupament econòmic) havia sabut aprofitar el creixement econòmic del món occidental i per tat hi havia també una generació (si més no, una part d’aquesta) que un cop cobertes les necessitats bàsiques, volia anar més enllà i estava disposada a l’impossible per arribar al possible.

Probablement el maig del 68 va posar la llavor perquè en anys posteriors creixés la base de l’antifranquisme i s’hi sumessin nous moviments polítics i socials

De fet, la Caputxinada del 1966 n’és un exponent, i salvant totes les distancies (doncs aquí la repressió depenia d’un govern dictatorial) va ser un fet que va posar en marxa un incipient moviment que ja no s’aturaria. El convent dels caputxins de Sarrià va acollir l’organització del moviment universitari, on professors, estudiants i intel·lectuals van unir esforços. Malgrat la repressió policial i els empresonaments, va tenir un impacte destacat en el moviment polític i social antifranquista, ja que al moviment obrer organitzat a partir dels sindicats clandestins i als partits antifranquistes (també clandestins) se’ls unia el moviment estudiantil i tota una generació jove amb noves inquietuds.

Quin impacte va tenir?

Per saber si va tenir impacte en els moviments veïnals, parlem amb en Jaume Domènech, que va presidir l’Associació de veïns de Sant Andreu durant la segona meitat dels vuitanta i que anteriorment, el 1973, va ser un dels impulsors de la vocalia de joventut. Ens comenta que sí que hi ha un impacte, que no arriba l’endemà del 68, però sí que obre nous escenaris. Primer i sobretot “ens arriba la idea que si et mobilitzes, pots aconseguir els teus objectius, sobretot en temes relacionats amb millorar les condicions de vida”. Per exemple una de les primeres mobilitzacions veïnals va ser contra els fums que emetia la fàbrica de tints del carrer Joan Torres, sense ser-ne conscients “es feia una demanda relacionada amb l’ecologisme” alhora que es lluitava també contra el règim.

En relació al moviment veïnal, primer i sobretot ens arriba la idea que si et mobilitzes, pots aconseguir els teus objectius, sobretot en temes relacionats amb millorar les condicions de vida.

De la conversa, podem extreure també que la mateixa creació d’una vocalia de joventut és un fruit que enllaça amb el 68, on els joves es van convertir per primera vegada en actors socials i polítics. La vocalia de joves té el seu precedent en les trobades de joves que es feien al Casal Catòlic on podien fer xerrades sobre temes diversos (sexualitat, treball, lluita antifranquista, etc.) protegint-se així d’un context que era molt dur i repressiu. Un cop a l’associació de veïns, serà una més de les vocalies temàtiques, com diu en Jaume “teníem les nostres reivindicacions però també donàvem importància a l’oci amb les festes populars que organitzàvem i evidentment estàvem sempre col·laborant amb les reivindicacions globals de l’associació, com l’escola als terrenys de la Pegaso”. Combinant militància política clandestina i activisme social aquells joves esdevenien actors polítics i socials.

637_2 monogràfic Reivindicació Parc Pegaso
Reivindicació als anys 70 per la construcció de l’escola als terrenys de la Pegaso. Font: Arxiu de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

Donant voltes al tema, en Jaume reflexiona que certament “pocs anys després del 68 arribarà l’eclosió de les associacions de veïns que servirà per fer una ocupació del carrer amb reivindicacions que eren difícils de reprimir per part del règim”. Amb aquestes mobilitzacions i les noves demandes, sobretot el salt qualitatiu que fa el feminisme, s’introdueix un canvi global en la societat. En Jaume és del parer que els moviments associatius beuran d’aquestes demandes i canvis, sempre tenint clar que juntament amb la nova agenda (paper de la dona, ecologisme, condicions de vida) hi ha també la lluita antifranquista.

També ens recorda que cal tenir present que la primavera de Praga va ser un cop dur per a l’esquerra política i fa obrir la lluita fora dels partits, la mobilització de masses anirà més enllà de l’estricta lluita de classes. En aquells anys, la lluita política havia de ser clandestina, mentre que la lluita veïnal podia ser pública. Les escletxes legals que permetien organitzar assemblees de veïns, eren la finestra ideal per reunir veïns on, a part de la reivindicació del moment, es parlava també de la lluita antifranquista.

Es pot dir que els moviments veïnals van ser de gran ajuda per desgastar el règim, per fer visible que al costat d’una reivindicació ideològica també es lluitava per millorar les condicions de vida, que això va permetre incorporar i mobilitzar molta gent i fent doncs que, junt amb la ruptura política, hi hagués també una ruptura social i cultural, de la qual el maig del68 n’era deutor.

637_3 monogràfic Reivindicació Can Fabra
Anys 80 reivindicació d’una biblioteca a l’edifici de Can Fabra. Una possible herència del 68, ja que  propugnava la cultura com la universitat de la vida. Font: Arxiu de l’AVV de Sant Andreu de Palomar

El Sant Andreu de finals dels anys 60

Per Pau Vinyes i Roig

L’any 1968 a Sant Andreu de Palomar, com tota la dècada dels seixanta, és una etapa de grans canvis socials i sobretot de sotrac urbanístic. L’arribada de persones d’altres indrets de l’Estat espanyol fugint de la gana i de la misèria de les regions menys afavorides va comportar el creixement accelerat de noves barriades a l’extrem nord-oest de l’antic municipi. Barris com La Guineueta, Roquetes, Trinitat Nova, Turó de la Peira…. anaven omplint-se de nous veïns amb fortes mancances d’enllumenat, clavegueram i equipaments públics com escoles, mercats i ambulatoris. La fisonomia del nucli antic andreuenc de planta baixa més pis patirà un daltabaix amb la construcció de nous edificis de sis o vuit plantes. No es respectarà res, desapareixeran masies d’origen medieval i s’enderrocaran cases pairals. Els cinemes del poble s’ompliran amb sessions dobles i les entitats quasi centenàries perdran el monopoli de l’esbarjo i entraran en decadència. Al Casal Catòlic de Sant Andreu es crearan les comissions de barri, embrió de la futura Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, fundada el 1971. Posteriorment, els anys setanta seran l’esclat solidari veïnal amb els funerals a Puig i Antich, la tancada de les dones de Motor Ibérica, la lluita per l’institut i la recuperació per a usos públics dels terrenys de l’antiga fàbrica ENASA-Pegaso com a reivindicacions més potents.

637_6 Sant Andreu anys 60
Boca del metro el dia de la seva inauguració, el 14 de maç de 1968. Foto autor desconegut / Arxiu TMB.

I el fet més destacable així com dolorós fou l’arribada del metro al nucli antic de Sant Andreu de Palomar -el 1954 arribaria a les portes del poble, a Fabra i Puig-. La prolongació de la línia 1 del metro comportà l’esfondrament de cases, el desplaçament de veïns i veïnes i la mort de treballadors en la construcció del metropolità. El 14 de març de 1968 amb la presència de les autoritats franquistes de l’època entrava en funcionament les estacions de Sant Andreu i Torras i Bages. El nucli antic andreuenc es connectava per via subterrània fins a Barcelona. L’any següent, a l’octubre, per ordre de l’alcalde franquista i amb el vistiplau del regidor del districte, José María de Porcioles y Colomer i José Antonio Sauqué y Gallarda respectivament, feien desaparèixer l’emblemàtica Rambla de Sant Andreu pel caprici de convertir-la en una via ràpida “en pro del progrés”. No serà fins 24 anys després que es recuperarà de nou el passeig central, gràcies a la lluita de milers de veïns i veïnes capitanejats per l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar. 

Apunt tècnic: les idees clau del 68

El moviment el comencen els joves estudiants perquè es va iniciar a les universitats, lloc on es debatien moltes idees i teories. En aquells anys, com a teló de fons hi havia la idea que “la societat moderna és incapaç d’assimilar qualsevol forma d’oposició que sorgeixi a l’interior de si mateixa” és a dir, les persones havien quedat imbuïdes dins del sistema i en conseqüència “no existeix cap moviment individual ni col·lectiu capaç d’oposar-se-li o de soscavar les seves arrels socioeconòmiques”.

L’autor d’aquestes paraules era el pensador alemany Herbert Marcuse i venia a dir que en les societats de capitalisme avançat, industrialitzades i modernes, de consumisme i benestar, les persones queden atrapades. La seva consciència queda dissolta i és incapaç de posar en dubte un món, que sembla donat per descomptat.

637_5monogràfic_la beauté
I·lustració feta a Paris, al taller popular de belles arts del  68. Hi diu ” La bellesa és al carrer” i condensa el fons de la revolta: confrontació, estètica i joventut.

Només per la via de l’alliberament material i psicològic els individus podran enfrontar-se a aquesta dominació del sistema. És per això que els primers joves que posen en marxa els canvis del 68, propugnen des de Califòrnia un alliberament sobre el model de societat, de família i de la sexualitat. Un canvi d’hàbits que crida a iniciar una revolta per deixar de ser persones atrapades.

Per això, quan aquesta onada de revolta arriba a França, els eslògans del 68 van més enllà de la lluita de classes, que havia estat fins llavors el motor de la reivindicació política, ara es proposa també un alliberament que va més enllà, que busca la platja sota les llambordes, que demana prohibir les prohibicions, proposa la imaginació al poder i propugna la cultura com la universitat de la vida.