Entrevistem Sara Cañete, autora de ‘El que esperes de mi’, última obra dels Sant Pacià Teatre.

SONY DSC

Periodista de professió però sempre gran espectadora de teatre, Sara Cañete es considera “un animal cultural”: “Devoro els llibres, m’agrada el cinema i miro moltíssimes sèries, però sobretot m’interessa conèixer més de prop els processos de creació”.

Sempre havia volgut compaginar la seva passió creativa amb la feina, però no havia estat possible. Fins que la possibilitat va passar a ser necessitat. Per recomanació d’una amiga, ara fa uns anys va iniciar-se en la dramatúrgia a través d’un curs d’iniciació d’escriptura teatral a l’Obrador de la Sala Beckett. El curs va ser l’inici d’un nou camí guiat per la vocació creativa i pel lema “treure el temps d’on calgui”, perquè “coses que neixen de l’amor, de la passió i de la necessitat, sempre acaben trobant un espai en la teva vida quotidiana”, afirma.

I poc a poc, les idees apuntades a la llibreta han anat agafant forma i, finalment, s’han dut a terme. “Haver conegut a la gent de Sant Pacià Teatre em motiva i m’ajuda a tirar endavant, perquè quan algú escriu teatre, l’objectiu és confrontar l’obra amb el seu públic”. I això és el que la Sara Cañete ha aconseguit amb Britpop i El que esperes de mi, l’última obra dels SPT.

 

Esperem massa, de les nostres famílies?

“No ho sé, però a vegades es produeix una distància entre allò que esperes dels altres, allò que consideres que els altres han de fer per a tu pel fet de ser família o parella, i la realitat. Aquí és on es produeix el trencament. El que tu consideres objectiu, en realitat és subjectiu. Respon als teus valors, a les teves creences, al teu llegat familiar…”.

 

Per què vas decidir explicar la història d’aquestes dues germanes, la Montse i la Marta?

“Tinc una tendència a fixar-me en els petits conflictes de la quotidianitat. Em genera un especial interès la conflictivitat de les relacions humanes en el seu conjunt, problemes que es generen per supòsits i malentesos entre amics, família, parella… D’aquí va venir la idea”.

 

Exceptuant la presència quasi física del pare de totes dues -i les referències al “capullo d’en Ramírez”-, no hi apareix cap més home, a l’obra, ni se’n parla.

“Tenia molt clar que per parlar d’aquest “el que esperes de mi”, ho havia de fer des d’una estructura familiar. No volia barrejar relacions d’amistat, i no volia entrar en relacions de parella; ho volia acotar a la família. En aquest sentit, sí que em semblava molt interessant el personatge del pare, més per la tradició, el patriarcat i la jerarquia”.

 

Com passava en la teva anterior obra amb SPT, Britpop, el passat i els seus personatges tenen un efecte clau en les accions de les protagonistes al present.

“És una constant en mi. El passat ens determina, no podem escapar a ell. El podem reendreçar, analitzar, entendre, quan ha estat dolorós, però sempre ens acompanya.

I no només es tracta d’allò viscut, sinó també de la gent que ens ha acompanyat, i que també està present en la nostra vida. Ells també ens han modelat i ens han fet una mica qui som ara. La meva relació quan recordo personatges del passat, però, sempre té tendència a ser bastant emotiva. Ja va passar amb Britpop, i d’una altra manera també passa ara”.

 

El públic adolescent ha sigut part important dels espectadors que han vingut a Sant Pacià per veure l’obra.

“Quan escrivia l’obra no pensava en cap públic en concret, mai ho faig. Era conscient que li havia donat un to més distès, però segurament projectava un espectador més adult. Però una de les coses que m’agrada del teatre és que fins a l’últim minut, fins que cau el teló, encara estàs aprenent coses. El públic ve i et dóna una lliçó. I per a mi, la sorpresa de El que esperes de mi és que ha resultat ser una gran obra de públic familiar”.

649_foto durant l'assaig (Sant Pacià Teatre)

Ens falten joves, a les sales de teatre?

“Potser ens falten per un excés de prudència. Crec que el públic adolescent no és només un gran públic potencial, sinoóque demostra tenir una gran capacitat d’anar al teatre, de gaudir i de pensar i repensar allò que està veient des del seu punt de vista. Ens hauríem d’atrevir més a fer l’exercici d’acompanyar els joves al teatre, perquè han sabut mostrar que són perfectament capaços de gaudir de l’experiència”.

María del Mar Gallardo