Calorós mes d’Agost. Les altes temperatures i l’ambient xafogós són un escenari poc propici estimular els sentits, motors de la força creativa. Som en un període d’impàs. Ha finalitzat la temporada teatral, s’imposa el descans. L’oferta televisiva i cinematogràfica són un exemple evident de la predisposició del personal per oferir i consumir productes lleugers que requereixin el mínim esforç de l’escorça cerebral. Molt possiblement, és un descans biològic necessari per recuperar forces per afrontar els nous reptes que els proper mesos ens exigiran augmentar els bioritmes per reprendre l’exigència de la nostra quotidianitat.

Immers en aquest estat letàrgic, m’he d’enfrontar al full en blanc, sense un objectiu concret sobre què parlar. El mes de Juliol és el preàmbul de l’aturada de l’oferta teatral al nostre poble. En aquest període estival, decreix en la mateixa proporcionalitat amb la que augmenten les propostes lúdiques a l’aire lliure típiques del període de vacances. Tot i així, el Teatre a la Fresca, al preciós pati de les Castellet del carrer Vallès, ha estat novament fidel a la seva cita a la darrera setmana de Juliol. Són les encarregades any rere any de baixar el teló de la temporada, amb gran èxit d’assistència i recaptació (tots els guanys es destinen al banc d’aliments). Presentaren “Plou a Barcelona” de Pau Miró protagonitzada per Marta Tolrà, Jordi Roca i un servidor. Per aquest fet, no en faré la crítica. No em correspon a mi. El que sí que m’agradaria compartir amb tots vosaltres és el plaer d’haver participat en el projecte encapçalat per la direcció de l’Andreu Puga, el caliu i l’entrega de l’Assumpció Castellet i la Teresa Giró, la inestimable ajuda d’en Jordi Torrents i l’exèrcit de col·laboradors que formen part d’aquesta gran família i la gran interpretació d’en Jordi i la Marta. És de justícia fer-ne menció.

651_foto teatre 1_ACarrascal
El teatre també fa pausa estival. Foto/Andreu Carrascal

Aprofitaré la resta de línies per fer una reflexió en veu alta i personal, si m’ho permeteu, sobre l’art escènic. Curiós que en l’enumeració de les set arts artístiques, el teatre no tingui capítol propi (1.Arquitectura, 2.Escultura, 3.Pintura, 4.Música, 5.Dansa, 6.Poesia/Literatura i 7.Cinema). Es circumscriu com un dels gèneres literaris (èpic, líric, dramàtic i mètric). Tot i així, alguns teòrics del segle XX insisteixen en la diferenciació categòrica entre Drama i Teatre, fet que posiciona a aquest darrer fora de les set arts. El Drama el consideren exclusivament una funció apel·lativa del llenguatge aliena a la seva concreció, el Teatre, que incorpora factors com la música, la il·luminació, la interpretació… Quina mala jugada!!!

Extrapolem el cas al Cinema, considerat el setè art. La seva essència primitiva i original és la fotografia a qui li han arravatat el reconeixement com a art primària en detriment del fruit de la seva evolució. Aquest fenomen de masses ha fet valer el seu impacte en el darrer segle per ascendir i compartir podi amb expressions culturals mil·lenàries. Les consideracions puristes que han segregat al Teatre en un segon o tercer terme del reconeixement artístic no es contemplen en el supòsit del Cinema. Però al analitzar els factors que comparteixen ambdues expressions (interpretació, il·luminació, música…), podríem arribar a considerar el cinema un gènere evolutiu del teatre? Com és que ha guanyat la partida per golejada?

Molt probablement, no existeix una única resposta. En el meu parer, hi ha dues raons que justifiquen la seva hegemonia: L’estimulació dels sentits i el poder comunicatiu.

Un dels grans avantatges del cinema és que el creador imposa els plànols a l’espectador. Crea un joc d’imatges que traslladen el punt de visió de l’espectador al ritme i la perspectiva que ell desitja, i tot plegat, ben combinat amb una gran agilitat de so i il·luminació que el mitjà visual permet. L’esforç de l’espectador es minimitza, l’allibera de l’exercici mental d’interpretar el gest o la perspectiva dels fets, se’ls presenten d’una forma digerida, dinàmica i augmentada que en facilita la percepció.

Per aquest fet, crec fermament que la posada en escena teatral per ser atractiva ha de cercar en tot moment l’estímul visual del públic, cercant la profunditat de l’acció a tres nivells en escena, sempre que sigui possible, i obligant a variar el punt d’atenció de l’espectador fora del seu camp visual, per tal d’evitar la monotonia, tot estimulant la ment.

El poder comunicatiu del cinema és innegable: ha dictaminat referents estètics, promulgat estereotips i exalçat valors i models socials. La seva naturalesa permet encabir un gran nombre d’escenaris, vestuari, atrezzo,… en hora i mitja que, al teatre, per les dimensions escèniques i limitacions tècniques, no li són accessibles. Habitualment, és impossible competir amb la recreació escènica que el Cinema ofereix. Per aquest motiu, la força del Teatre ha de residir en el guió. Una gran història que explicar.

Tan sols em resta desitjar-vos que hagueu passat un bon estiu. Ens retrobem ben aviat amb les noves propostes teatrals.

Joan Trias