Per Joan Trias

Els amics del Casal Catòlic de Sant Andreu estan de celebració. El centenari és una efemèride que mereix ser reconeguda i que posa en valor el pes de l’entitat cultural en la història recent del nostre poble. Havent-se constituït el 21 de febrer de 1919 mitjançant la seva inscripció al Govern Civil de Barcelona, residí en primera instància, durant un breu període, al Centre dels Pagesos de Sant Andreu de Palomar, denotant el seu marcat caràcter social i popular que ha mantingut fins a dia d’avui. Amb la desaparició del Casino El Progrés, s’adquirí l’edifici de Pons i Gallarza al 1920, seu tradicional de l’entitat i que ha sofert nombroses reformes al llarg de la seva existència per preservar l’edifici i adaptar-lo a les exigències de les múltiples activitats que ha acollit i als requisits de les normatives en matèria de seguretat i prevenció.

648_logo Centenari Casal 2019En aquests 100 anys el Casal Catòlic ha esdevingut un referent com a dinamitzador multidisciplinari de la cultura i l’esport al nostre poble, donant cabuda dins la seva programació a la dansa, la lírica, el teatre, la música, el cinema, el ball, la lectura, la pintura, els tallers,  les conferències i xerrades, les tertúlies, l’excursionisme, el tennis taula, els escacs, el bàsquet… mostrant el seu esperit solidari i de servei amb la participació en projectes com la festa Major, les festes de primavera, la Marató o el Rober.

Amb gairebé 400 socis en l’actualitat, el Casal Catòlic manté el seu dinamisme com a eix vertebrador social i cultural de Sant Andreu, amb una extensa oferta lúdica i cultural.

653_foto crònica teatre_ centre catòlic
El retaule del flautista de Jordi Teixidor, va ser interpretada per alguns dels membres de la desapareguda companyia lOu Nou conjuntament amb L’Artística del centre i un grapat d’amics./CERCLE CATÒLIC

El teatre ha estat sempre un símbol d’identitat del Casal Catòlic i no podia faltar a la cita amb l’efemèride centenària. L’obra escollida per ser representada els passats 19, 20, 26 i 27 d’octubre fou El retaule del flautista de Jordi Teixidor, una de les peces més corals, aplaudides i recordades del grup teatral l’Ou Nou i que han tornat a dur a escena, després de més de tres dècades, alguns dels membres de la desapareguda companyia conjuntament amb L’Artística del centre i un grapat d’amics.

Joan Bas, amb una llarga trajectòria com a realitzador i director en mitjans audiovisuals, és el responsable de dirigir la revisió d’aquesta peça teatral amb un equip conformat per actors i actrius reconeguts en l’àmbit professional, el teatre amateur, amb gran i menor experiència,  i la nova fornada.

653_foto teatre_3 centre catòlic

L’escenografia és sòbria i austera, molt austera. La figura esquematitzada i minimal de l’ajuntament de Pimburg amb el balcó d’autoritats és l’única llicència figurativa que ens permet situar l’acció.

Aquest recurs es mostra molt efectiu a l’inici de l’obra per situar a l’espectador en context: l’exposició de  l’arquitectura de l’edifici  i la figura de Lisbeth cantant al contrallum dibuixen un joc d’ombres xinesques que, sumades a la veu a capella, recreen l’ambient oníric propi del gènere del conte.

Però aquesta simplicitat juga en contra en el decurs de la narració i l’obra deleix de referents escenogràfics per situar el marc de les distintes situacions que la història proposa, oferint en moltes escenes un espai massa diàfan i sense encís on sembla que els personatges restin perduts en la immensitat de la caixa escènica o flotant enfront la tela negra.

L’acompanyament musical al piano i la seva intèrpret són un valor a destacar en temps on la música enllaunada és el recurs més pragmàtic en detriment de la qualitat acústica i l’encant de l’instrument. No obstant, les peces musicals es resolen amb desigual fortuna per part dels cantaires i s’hagués agraït que algunes d’elles es proclamessin amb música de fons o es cerqués una altra alternativa per no exposar-nos a melodies vocals erràtiques.

Gran labor de vestuari, actualitzat per a la majoria de personatges principals, que respecta els cànons de l’època i ofereix, amb molt bon gust, una revisió de les blondes, plecs i daurats a les que les obres d’època ens tenen acostumats.

La interpretació és notable. La primera part de la funció compta amb un molt bon ritme, facilitant que les escenes es succeeixin àgilment i amb bon criteri teatral, fet que no té continuïtat a la segona part, on la intensitat i el ritme es relaxen un grau (potser degut a un menor rodatge en assaig?).

Xavier Banacolocha defensa exitosament el burgmestre, amb una proposta ferma i solvent. En certs moments però, un pèl continguda, fet que rebaixa l’accent sobre l’abús de poder que el missatge crític i caricaturesc de Teixidor reclama pel personatge.

Ben acompanyat en la interpretació per la resta de repertori, la resta de papers principals dibuixen encertadament els distints estereotips dels personatges assignats, i cal destacar al poble, que acompanya amb energia, ordre i claredat els conflictes plantejats a escena pel guió, oferint l’oportunitat als actors més joves de presentar les seves credencials com aposta segura de futur.