Fer un musical és una arma de doble tall. D’una banda, és atractiu al públic: Llums, colors, moviment i música conformen un còctel explosiu i exigent. D’altra, s’assumeix el risc que els petits errors destaquin més i costi passar-los per alt.

Sister Act, Star act per a l’ocasió, és al podi dels musicals actuals. Abordar-lo suposa un gran repte. L’argument, clar: una cantant, testimoni d’un assassinat, és reclosa en un convent per eludir la màfia i, el seu caràcter poc convencional, trastoca la comunitat religiosa, revolucionant-ho tot.

Els de la Lírica s’enfrontaren a l’empresa al Casal Catòlic sense deixar-se intimidar, oferint el seu toc personal. S’obre el teló i l’inici ja és potent: una cançó que atrapa al públic i s’intueix el talent de la protagonista. Som a punt de veure un bon musical.

Els decorats són molt correctes, treballats, realistes i variats; facilitant que et puguis endinsar en l’ambient del convent, la comissaria, el bar o a qualsevol dels espais proposats. L’organització entre escenes és bona, amb canvis ràpids de decorat. Un gran encert és que, en el decurs d’aquest trànsit, la base instrumental de la peça tot just interpretada sigui replicada.

Els números musicals tenen bona coreografia, dinamisme i, tot i que s’encadenin, fan ganes del següent. La interpretació dramàtica no desmereix el conjunt, amb àgils diàlegs i tocs de comèdia que arrenquen la rialla del públic entre cançó i cançó.  L’apartat melòdic té un pes específic dins l’obra i la traducció de les peces musicals al català  afavoreix la connexió amb el públic.

Imprescindible destacar el conjunt d’intèrprets femenines que, se’ns dubte, suporten el pes de l’obra. Unes veus i una energia espectaculars. L’elenc masculí manté el to, amb bona veu i gest però, en ocasions, un pèl estàtic. Són elles, el cor o la protagonista, les que assoleixen les quotes musicals més altes, rescatant, amb la seva intensitat, els seus companys en els impassos més apaivagats.

El vestuari està en consonància amb l’escenografia; molt treballat, variat i facilita a l’audiència la posada en context. Ambdós aspectes, juntament amb la qualitat de so, són prou significatius  d’un teatre amateur de gran nivell,  pressupost  i dedicació.

Finalment, vull destacar les actuacions i veus de Cristina Esteve (Deloris Van Cartier), Rosana Viloca (Mare Superiora) i Júlia Renau (Germana Maria Roberta). Quan s’uneixen amb el cor, la música t’envolta i sents unes ganes irrefrenables d’alçar-te de la cadira. En resum, gran feina!!!

Clàudia Widmer

654_teatre cartell i puntació_1

Escenes d’una execució, de Howard Baker, és l’estrena de Javier Ferreiro com a director a Sant Pacià teatre (SPT). Aquest drama d’època, ambientat a la Venècia del S. XVIII, és una peça al servei de la protagonista (Galàctica), pintora de caràcter, que concep l’estètica de la seva obra i vida al marge dels tradicionals convencionalismes socials. Una obra personalista on tots els intèrprets són al servei de l’artista per a que l’actriu faci valer les seves aptituds o s’estavelli sense cap aixopluc contra un text summament exigent i que evidenciï les seves carències. Qui és la valenta que recull el guant? Una magistral Teresa Giró.

Sens dubte, una de les seves més grans interpretacions, recull i constància de més de 30 anys d’experiència i passió pel teatre de qui domina, com el seu alter ego en l’obra, la paleta artística de colors: És força, tècnica, contundència, clarividència, mesura i sensibilitat textual. Una gran tasca que respira esforç pel domini del guió i veritat.

El to dels seus companys no desmereix. Ferms i creïbles. L’Ivan, a qui vaig retreure la continència postural en la darrera interpretació, em contradiu amb un joc de matisos de gran maduresa actoral. Roger Quevedo i Joan Moyano, els responsables de repartir joc a la Teresa, compleixen amb la seva solvència habitual. Cal retreure’ls però, la dicció poc clara i entenedora, fet que s’acusa en els impassos en els que el text emprèn major diligència.

El repartiment es completa amb un Pere Roca que ens agradaria que es prodigués més, una Marta Valls a qui reclamo un paper protagonista, un excel·lent Jesús, sobri i contundent, una Marta Fernández que desprèn força però massa reconeixible, un Txuxe prometedor, un Jaume vila dubitatiu i un Biel Moliner, un Pol de Alfonso, una Joana Aymerich i un Adrià Salinas compromesos, dinàmics i amb una gran trajectòria per davant.

L’escenografia es resolt amb les localitzacions ofertes per un projector d’última generació i l’original desplegament de la pintura de l’artista en el llindar de l’escenari amb el públic, fet que possibilita la visió frontal de les interpretacions quan l’obra juga un paper protagonista; bon recurs. La resta d’elements alenteixen els incomptables canvis d’escena, massa feixucs i amenitzats amb un repertori musical que, per eclèctic i nombrós, resulta excessiu.

El vestuari, excel·lent, entreveu l’empremta d’en Ferreiro, jove de caràcter i idees clares, que a la direcció fa una declaració dels seus principis teatrals, mostrant maduresa, originalitat, capacitat i honestedat. Caldrà seguir-lo de ben a prop.

Joan Trias

654_teatre cartell i puntació_2