El Dubte” ha estat la darrera proposta del grup teatral Forat Sense Fons de l’Ateneu de Sant Andreu presentada els passats 23, 24, 30 de Novembre i 1 de Desembre. De la mà de Miquel Àngel Mateu, el repartiment desgrana aquesta trama d’intriga eclesiàstica on la incertesa plana en les relacions d’un capellà amb un dels joves estudiants de l’escola parroquial St. Nicholas, en un entorn on l’immobilisme més reaccionari de l’estament s’enfronta amb l’ombra de la sospita i els postulats progressistes. Més enllà del context religiós, el text proposa una reflexió sobre els valors que haurien de presidir la defensa de les conviccions, la feblesa de l’esser humà, la vulnerabilitat moral i la laxitud en el comportament.

655_imatge teatre_2 (Forat sense fons)
“El Dubte” ha estat la darrera proposta del grup teatral Forat Sense Fons de l’Ateneu de Sant Andreu/ Foto: Forat sense fons

El sermó inicial del Pare Flynn engendra la sospita de la Germana Aloysius sobre la conducta impròpia del capellà en la seva tasca com a educador. Valent-se de la seva autoritat, creu descobrir indicis d’una mala praxis en els detalls proporcionats per la Germana James sobre un encontre del mossèn amb un dels seus alumnes a la rectoria, fet que ell atribueix, al ser requerit a una reunió amb les dues religioses, a la reprimenda per una malifeta.

La seva reticència inicial a desvetllar el motiu de la trobada, esgrimint que era per evitar l’expulsió del nano del grup d’escolans, i un historial poc clar de trasllats per distintes parròquies, no satisfan a la directora. Les sospites de la jove Germana, apaivagades en la reunió, reneixen al enfrontar-se amb el Pare Flynn al reclamar explicacions sobre un fet no revelat.

En la defensa de la seva convicció, la directora es reuneix amb la Sra. Miller per fonamentar els seus arguments. La mare exposa les seves reticències a fer públics els fets per protegir suposadament al seu fill del seu progenitor, poc tolerant i homòfob. Sense cap més evidència, i lluny de capitular, la Germana Aloysius recorre a la mentida per forçar la renúncia del religiós, assolint l’objectiu i el corresponent càrrec de consciència per la manca de certesa sobre la veracitat de l’acusació.

   655_imatge teatre

El repartiment dóna bona mostra dels seus fonaments tècnics, gràcies a la meticulosa tasca realitzada pel Miquel Àngel com a director, demostrant una excel·lent presència escènica i dicció. Bon criteri interpretatiu en la recreació dels distints estereotips de cadascun dels personatges, amb una Germana Aloysius (Alba Cuenca), directora del centre, que personifica els valors més ferris, estrictes i tradicionals; un Pare Flynn (Arnau Santos), mestre i sacerdot, de tarannà tolerant i progressista; una Germana James (Gemma Pujol), jove mestra de la congregació, entusiasta, ingènua i inexperta, i una pragmàtica senyora Miller (Cristina Baez), mare de l’escolar, que eludeix tota exposició pública en la hipotètica defensa del seu fill.

L’exigent guió reclama matís i recorregut interpretatiu als tres personatges principals. El trànsit de les actrius i l’actor pels diferents estats d’ànim que provoquen les situacions plantejades i el joc de sospites i girs de la peça, que els subscriuria el millor thriller, són una prova interpretativa per a tots ells. L’Arnau Santos, en el paper de Pare Flynn, inicia el seu periple amb un sermó un pèl precipitat, satisfent la imatge tradicional del sacerdot en detriment del detall i la subtilesa que reclamaria la seva exposició, cabdal pel desenvolupament de l’obra. No obstant, recondueix amb confiança el fil del personatge a mesura que es precipiten els fets i és meritòria la seva recreació sota el llindar de la sospita. Àngel o dimoni?

Alba Cuenca, Germana Aloysius, encarna de forma consistent la intransigència, la severitat i la rectitud moral associats a uns malentesos “valors” tradicionals. S’agraeix la seva contenció en l’expressió corporal, apostant per la força i la sequedat de la seva proclama per nodrir al personatge del caràcter que el defineix. Llàstima que en determinats impassos, com el seu company, el seu discurs deleix de la veritat commovedora per esdevenir excel·lent, probablement, per un excessiu zel en la defensa de l’estereotip.

Una magnífica Gemma Pujol es mimetitza amb la Germana James i ofereix una rotunda interpretació de qui comprèn el personatge i aprofundeix en les seves vicissituds, dotant-lo de la càrrega emotiva i la sinceritat necessària per donar-li credibilitat. A favor seu juga l’assignació del personatge més afable i es manega amb destresa en el joc expressiu: recela i confia davant els fets exposats sense perdre mai el perfil assignat.

L’escena protagonitzada per la Sra. Miller és un caramel per a tota intèrpret. Malgrat la seva curta extensió, concentra un reguitzell d’hipòtesis: la insinuació de l’homosexualitat del fill, la dicotomia entre la por a l’exposició pública o la protecció del menor, la intolerància del progenitor, la defensa de la unitat familiar, la mesquinesa humana… Cristina Baez compleix amb correcció la labor encomanada però el joc d’insinuacions es dilueix amb el to excessivament rectilini del discurs.

Finalment, no em deixa de sorprendre la cura i el bon gust en la posada en escena i la imatge dels projectes d’aquest grup teatral. Exprimeixen al màxim les possibilitats de la caixa escènica de petites dimensions i la publicitat ofereix una estètica impecable.

Assistir a qualsevol proposta de Forat Sense Fons és garantia de bon teatre. El seu director, Miquel Ángel Mateu, ens demostra el seu criteri, capacitat i sapiència projecte rere projecte. Gràcies a la seva tasca, el grup d’actrius i actors estan ben encaminats per assolir un excel·lent nivell interpretatiu.  Caldrà estar atents al seu nou projecte del mes de Febrer “Terra Baixa” d’Àngel Guimerà.

Joan Trias