La Sònia Moll és una poeta i activista feminista andreuenca. Filòloga de formació, ha estat professora de català i també ha fet de correctora, editora i traductora. Ha escrit dos llibres de poesia: Non si male nunc (2008) i  I Déu en algun lloc (2014). Des de fa cinc anys publica també una columna mensual a la secció “Impressions” de La Directa. El 2018 va publicar un recull d’aquests articles al llibre Beneïda sigui la serp.

Tenim una llarga conversa amb ella a l’Harmonia, on ha fet classes d’escriptura i on ha presentat espectacles que combinen poesia i música. Una conversa andreuenca que permet repassar molts temes del present que tenen un abast global com ara les violències masclistes, la dificultat de desobeir, el paper de les cures en la societat (cuidar i saber-nos cuidar), d’espiritualitat, valors i ètica i com tot això incideix en la nostra vida quotidiana en general i també com incideix alhora de posar-se a escriure articles o poesia.

 La por a ser nosaltres, és una trampa.

Els articles que escric volen ser atemporals, i sovint passa que semblaria que hauríem d’escriure sobre temes d’actualitat com si haguéssim de tenir una opinió feta sobre tot i n’hagis de parlar.  Recordo que un cop em van dir “a veure si escrius alguna cosa combativa” i crec que tot pot ser combatiu i tot pot també ser vàlid per a la transformació social. De fet, jo parlo de vivències personals perquè gairebé tot té darrere un factor estructural, que d’una manera o altra afecta en la nostra vida quotidiana. A vegades sembla que s’esperi que escrivim d’uns temes i no d’altres. Doncs no, cal ser nosaltres mateixes, sense por, ja que la por a ser nosaltres és una trampa.

657_foto monogràfic (autor Victor Serri) copy
La Sònia Moll és una poeta i activista feminista andreuenca./ VICTOR SERRI

La violència global és un sac de violències quotidianes massa impregnades en el dia a dia.

La violència masclista és estructural. Tot i que no m’agrada gaire el concepte, els micromasclismes, que fan referència a actes quotidians de violència que passen desapercebuts i que assumim com a normals, tenen aquest component estructural, per això encara que s’anomenin micro (petits) són molt importants. Són actituds que si les naturalitzem, persisteixen. A més, hi ha dones que per situació socioeconòmica, per ser migrant o lesbiana o transsexual pateixen unes violències sovint invisibilitzades perquè les naturalitzem. Cal posar-hi nom perquè deixin de ser invisibles. És cert que hi ha ara certa conscienciació, sobretot perquè les dones hem posat paraules, com ara el #metoo (‘jo també’, en anglès) que ha permès visibilitzar moltes violències en molts àmbits socials i professionals. Aquest moviment ha fet més present el concepte de consentiment. Si no hi ha consentiment, estem davant d’una agressió o d’una violència. El que cal tenir en compte és que el fet de consentir no és sinònim de desitjar: sovint es consent a una relació sexual sense desig com a acte de supervivència. Això és violència. És violació. El consentiment, a més, no té a veure únicament amb la relació sexual: cal denunciar també els comportaments com l’assetjament verbal al carrer, que fins no fa gaire estava molt normalitzat. No deixa de ser una agressió, una invasió de l’espai, de la intimitat… I cal dir que no, no ens estan tirant floretes, ens estan molestant, ens estan tractant com un objecte sexual i envaint sense el nostre consentiment.

M’ha costat molt desobeir

Parlo no només de desobeir lleis o institucions, sinó de plantar-se davant del que anomeno “mandats injustos”, que no són únicament lleis. Parlo de mandats socials sobre el cos, les emocions o les relacions amb els altres. La imposició de la normativitat dels cossos (és a dir, tenir un cos que segueixi la norma socialment establerta i donada per descomptat: prim, jove o que ho sembli, amb unes mides determinades) és una violència estructural que afecta sobretot a les dones. I dels mandats sobre el cos, passem als mandats sobre les emocions, el discurs social que ens indica què hem de sentir. La repartició d’emocions que pots tenir segons siguis home o dona (plorar en públic, ser valent, ser atrevit, etc.). No poder expressar lliurement els sentiments comporta problemes físics. I després de l’emocional, passem al relacional. Tenim “mandats” injustos que ens indiquen com ens hem de relacionar. Amb qui pots o no relacionar-te tant sexualment com afectivament, i això incideix especialment sobre el col·lectiu LGBTIQ (lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals, queer) i això és injust perquè impedeix i va contra el que una persona és o el que pot arribar a ser.

646_mural feminisme 1
Mural feminista de l’AEiG Gregal al C/Segre iniciativa del cicle #VeusContraElMasclisme! promogut per l’Harmonia

Desobeir és això, veure la injustícia dels mandats sobre el teu cos, les teves emocions i les teves relacions, i per això és difícil, sobretot perquè té molts costos, que poden ser familiars, de capital social (amics, companys, veïns etc) o fins i tot socioeconòmics. Per exemple, si pensem com poder afrontar sortir de l’armari, declarar que estimem una persona del mateix sexe, pot tenir un càstig brutal d’incomprensió familiar, d’allunyament d’amics i coneguts o simplement no tens recursos econòmics per fer la teva.  Recordo una cançó del cantautor canari Pedro Guerra que referint-se a una nena que havia de néixer deia “quizás no llegues a ser tú misma”. Si sempre obeïm sobre com ha de ser el nostre cos, com hem d’expressar les emocions i amb qui ens podem relacionar, potser mai podrem saber ben bé com som de veritat.

Avui ens podem preguntar si s’està esquerdant aquest sistema de creences (de “mandats“ injustos) i la resposta és que una mica sí, però només en certs àmbits socials. Però el sistema binari home-dona és estructural, de base, i caldria l’esforç de molts, començant per docents i també pels pares d’avui. Caldria que fossin conscients que estan reproduint i retransmetent aquests “mandats” injustos. Per exemple ,encara avui el noi que no s’adapta als cànons de la masculinitat rep burles i incomprensió a l’escola i a casa. En el cas dels joves que reprodueixen aquests “mandats” és més preocupant encara. Sovint crec que els joves estan engabiats en un món de prejudicis que no els permet que molts d’ells siguin el que volen ser.

657_foto monogràfic 2 copy 3
Cartell del recital “Com una pedra negra” que fa la Sònia Moll amb Marta Dalmau amb musica de Sergi Blanch.

La centralitat de les cures en la societat

Molt relacionat amb el mandat emocional que esmentava abans, passar un dol, tenir cura d’un familiar dependent, no tenir temps ni espai per un mateix, i haver de seguir la vida quotidiana com si res, té repercussions físiques i psicològiques. Avui la depressió i l’ansietat es comencen a veure com a conseqüència de tot això. I veiem per tant que érem davant d’un “mandat” emocional injust, i que recau sobretot en les dones. Qui té cura de les persones que cuiden? Ara es posa nom, es reconeix i per tant existeix. Cuidar malalts fa que arrosseguis molts problemes i és injust que la gent que ho pateix sigui invisible. Cal ser-ne conscients i desnaturalitzar-ho.

636_mural l'Harmonia_3
Mural del Carrer Segre de Clara Sáez. Foto: l’Harmonia.

Valors religiosos viscuts amb ètica

Ens hem de preguntar si som honestos i ens obeïm sobre el que creiem i pensem. Sovint no ho fem per por.  Quan podem ser honestos amb nosaltres mateixos podem fer moltes coses amb coherència. La meva experiència amb l’espiritualitat va per aquí.  La vaig viure individualment, fins que vaig conèixer grups cristians de base que compartien la pregària fora de l’estructura eclesiàstica. No era coherent compartir res en una estructura conservadora, masclista i homòfoba. Com a lesbiana em genera malestar, per exemple que no se’m permeti casar-me per l’església, com voldria. Ara torno a anar a la parròquia, a Sant Pacià, perquè coincidim amb el rector en temes i accions des del reconeixement mutu. M’identifico amb el missatge de base de l’evangeli de lluita contra les injustícies (i no per una caritat mal entesa) i de valors com la compassió i el fet d’intentar que la teva vida es basi en aquests missatges.

El meu pare havia estat capellà i a Xile va entrar en contacte amb al teologia de l’alliberament. A més, aquí a Sant Andreu hem tingut el referent de mossèn Camps i mossèn Pujades, que van estar al costat de les dones de la Motor Iberica o que van oficiar el funeral del Salvador Puig Antic. Aquests exemples van suposar per a mi un punt de partida per trobar coherències en el cristianisme de base.

La trampa és que si ets creient, sembla que hagis de ser una persona lligada i submisa a l’estructura del sistema religiós. Que se’t relacioni amb valors conservadors, masclistes i homòfobs, com deia abans, és injust i genera violència, ja que no es pot donar per fet que una persona serà d’una manera o d’una altra a partir de les creences que tingui ( i això val per a totes les religions). I és injust, perquè els valors amb què s’identifica el catolicisme més conservador contradiuen la base del mateix cristianisme, i cal dir-ho.

657_foto monogràfic 3
Foto d’un recital amb la Clara Peya

No sé escriure de coses que no em travessen

Quan escric parlo de coses que em travessen, no cal que m’hagi passat a mi personalment, però sí que remetin al desig (com a contrari d’insatisfacció), la mort, l’amor o la por. És sobretot una vivència emocional, lligada a un espai o a una música i que em connecta amb un d’aquests sentiments universals que esmentava abans, i aquí la poesia és clau.  Jo sempre dic que escriure a raig és com fer una rentadora, tot s’hi barreja. Però quan centrifugues llavors pots treure sentimentalismes o coses massa personals. Llavors la poesia pot néixer quan estens la roba (estendre paraules, ubicar vivències). És difícil passar aquesta línia i poder arribar als sentiments universals.

Raúl Zurita, poeta xilè, em va comentar que quan comences a escriure poesia has d’estar en contacte amb el nucli del dolor (mort, amor, por…). Després, dic jo, cal estirar un fil que et segueixi unint amb aquest sentiment universal, que a la fi és com s’arriba al lector. Desfer el cabdell de sentiments sense perdre de vista el fil per on has començat. Admiro que un poema m’obri aquests universals, ja que fer-ho amb paraules és molt difícil. Amb paraules és molt complicat passar de l’anècdota a l’universal, perquè el llenguatge, relacionat amb la raó, posa impediments, mentre que la música o la pintura és més intuïtiva i ho permet més fàcilment.

Processos creatius col·laboratius

Lligat amb això darrer, co-crear espectacles amb artistes d’altres disciplines, amb músics sobretot és molt potent. Quan sumes dos processos creatius de diferents artistes el resultat és molt especial. Sovint surten coses que no t’esperes.

Xavier Aragall