Ara portem uns mesos sentint paraules com epidèmia, pandèmia o contagi. Hem estat confinats per por de contagiar-nos i veient a les notícies com s’incrementaven el nombre de morts. Però això que avui dia estem vivint i que ens sembla de pel·lícula, ha sigut un fet comú –almenys que tinguem constància- des del segle V aC fins a inicis del segle XX.

Les poques dades que tenim de l’etapa antiga no ens permet a poder fer-nos una idea clara de l’afectació en aquest espai on encara ni tant sols existia el nostre poble. La primera gran epidèmia que tenim ben documentada va ser la Pesta Negra de 1348. Curiosament, aquesta gran pandèmia va aparèixer també a Xina el 1346 i com les comunicacions no eren com ara, no va arribar a Europa fins el 1347 i el maig de 1348, un vaixell de mercaderies procedent de Gènova va portar la pesta a Barcelona i uns dies més tard arribava a Sant Andreu. Aquesta va ser la més mortífera de les malalties que ens han arribat al llarg de la història ja que va eliminar el 60% de la població. Però la gran mortaldat no va ser deguda només a la perillositat de l’epidèmia sinó a les condicions higièniques de l’època i les males collites que feien que la gent estigués molt feble.

658_foto apunt històric monogràfic
Foto: Carrer Gran de Sant Andreu -tram conegut com de Cases Noves- a inicis del segle XX. Autoria suposada de Josep Boixadera / Fons Família Vinyes-Roig.

Durant la Guerra dels Segadors (1640-59) es va produir una nova pesta que va afectar sobretot a les tropes castellanes que estaven assetjant la ciutat de Barcelona entre 1651 i 1652. Heus aquí un relat de l’època escrit per un barceloní.

“Per los camins se trobaven moltes persones pobres que s’empestaven i caminaven tant com podien i, com no podien més, s’ajeien en un marge i allà morien. Era un mal tan dolent que la gent fugien i s’apartaven dels malalts, no gosaven acostar los uns ab los altros per temor que no apartassen lo mal apegat ab la roba, a on s’apega tant”

Del segle XVIII tenim poca informació però sabem que el XIX va ser el pitjor de tots. El juliol de 1821 arribava -novament en vaixell- procedent d’Amèrica la febre groga que va acabar amb un 8% de la nostra població. El gener de 1833 es produïa un important brot de còlera al Pla de Barcelona i a l’agost de 1834 es produïa un altre. Novament el 1855 i després durant el període 1863-1873 van succeir-se diverses noves onades epidèmiques arribant entre 1884 i 1885 la més letal. El 1914 va arribar un últim brot de tifus i el 1918 la famosa “Grip Espanyola”.

Curiosament, les reaccions que hem vist durant aquestes setmanes són molt semblants a les observades al llarg de la història. La gent, en saber que a la ciutat arribava una epidèmia fugia, els sanitaris van ser els més contagiats. Les muralles de la ciutat de Barcelona es tancaven i no es deixava entrar ni sortir a ningú. Els que havien pogut fugir s’instal·laven pels pobles dels voltants com Sant Andreu i d’altres es quedaven per Collserola esperant que l’aire pur els salvés. L’ajuntament de Sant Andreu va prohibir als botiguers vendre queviures als forasters per assegurar l’abastiment del poble i convidava a tots aquells que no fossin nadius a marxar per evitar portar el contagi. El comerç quedava en suspès i el menjar no arribava a tothom, fet que provocava que la gent intentés acaparar menjar per no quedar-se sense i no haver de sortir de casa.

Jordi Petit Centre d’Estudis Ignasi Iglésias