El Pere, l’Imma, la Berta, el Pau … en els anys que havíem compartit redacció amb ells s’havien convertit els nostres referents del periodisme de proximitat, i d’ells vam aprendre com es feia una revista local. Van ser força anys de reunions al local de Ruben Darío, plantejant temes, perseguint notícies, aprenent a fer entrevistes, i redactant a darrera hora per tancar una revista que encara es tancava molts dies abans d’arribar al carrer. I un dia va arribar l’oportunitat d’agafar la responsabilitat de coordinar el Cap a Peus, i no vem dubtar que volíem fer-ho els dos, que teníem el cap ple d’idees per la nostra revista, ens enteníem, i teníem moltes ganes d’agafar el relleu.

Érem a final dels noranta i l’arribada del nou segle van ser uns anys de molts canvis a Sant Andreu: mentre érem “El Cor de la ciutat”, els fronts oberts per als veïns estaven plens d’incerteses. S’inaugurava la maquinista i es projectava un gran centre d’oci a can Dragó, i el comerç de proximitat patia per la transformació que això representaria. La transformació de l’antiga Fabra i Coats estava en marxa, i s’aconseguia la vella reivindicació d’enderrocar el mur perimetral del carrer Otger, però l’espai que coneixem avui en dia encara era molt lluny de ser una realitat. El SAT, un forat amb les obres aturades que en principi havia de donar lloc a un centre de les arts finalment es va conèixer que acolliria uns multicinemes. Les casernes, abandonades i en un estat deplorable, amenaçaven de convertir-se en l’espai de misèria i vergonya que van acabar esdevenint. L’arribada del TGV amenaçava amb una transformació radical dels espais i les comunicacions. Els canvis urbanístics (i l’amenaça pel patrimoni!) eren a l’ordre del dia, i reivindicacions com les del CSO El Palomar evidenciaven un malestar creixent amb l’especulació immobiliària.

Així que vam agafar el relleu del Cap a Peus amb la voluntat molt clara de mantenir l’essència de la revista: donar veu a les reivindicacions de l’AAVV. Teníem molt clar que volíem aportar la màxima objectivitat, intentant sempre aconseguir el punt de vista de totes les parts implicades, però sense oblidar que nosaltres estàvem de part dels veïns i veïnes. I així vem tractar tots els canvis que vivíem, amb un equip de redactors que no sempre era suficient per arribar a tot, però amb moltes ganes i compromís.

I encara hi vam afegir un canvi de collita pròpia, assumint el disseny i la maquetació del Cap a Peus.  I és que més enllà de recuperar la portada eliminant l’anunci que se’n menjava una quarta part, vam plantejar una renovació en l’estil que ens permetia un millor control del producte, millorar l’atenció als detalls i, en definitiva, pujar un graó en la qualitat de la revista que cada mes arribava al carrer com si fos un petit miracle.

Un petit miracle que fa 40 anys. Per molts anys!

Georgina Rifé i Jordi Rabassa, coordinadors del Cap a Peus 1999-2001