Des del setembre de 1987 fins al juliol de 1998 vaig treballar a l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu Palomar com a secretari, realitzant tasques d’atenció al públic i d’administració, al mateix temps que supervisava l’arribada de cada número de la revista del Sant Andreu de Cap a Peus. Se’ns feia saber des de la impremta l’hora aproximada d’arribada de la furgoneta i esperàvem impacients a la porta com qui espera el fill promès. De fet, cada número era un miracle, atès fer sortir una revista local era quelcom complicat atenent-nos a les dificultats econòmiques del moment. Tanmateix, gràcies a l’ajut dels comerciants del poble i dels socis i de les sòcies de l’entitat aquell miracle es repetia -i es segueix repetint- com un bucle, com si fos com la pel·lícula “Atrapat en el temps”, però amb articles i imatges noves. Si la furgoneta no arribava o els clàxons dels cotxes que esperaven impacientment en aquell carrer estret de Rubén Darío que descarreguessin la revista ens posava a tots neguitosos.

Pau VInyes amb la redacció a principis dels 90, i amb el número 299 a la mà / FONS FAMILIA VINYES I ROIG

Com a redactor en cap he estat el més efímer de la història -no arribo a l’any d’exercici, entre octubre de 1998 i abril de 1999-, però com a redactor i col·laborador és el que més anys ha estat al peu del canó. Al Sant Andreu de Cap a Peus hi vaig conèixer gent valuosa, de qui vaig aprendre molt. Hi ha tres noms que m’han deixat una forta petjada. Les periodistes Imma Santos i Berta Solanas i l’expresident de l’associació de veïns Jaume Domènech, sense els quals no seria, en part, qui sóc. El seu bagatge humà i professional en són testimoni agraït. Evidentment que d’altres persones han fet possible el que ha estat el De cap a peus, com en Jordi Rabassa (de qui en vaig ser el tutor o sargento de la prestació social substitutòria del servei militar)  i la Georgina Rifé i tants d’altres que no puc anomenar per la manca d’espai. Tanmateix, no vull oblidar l’enyorat Pere Massana, l’autor de la xarxa de mots, mort prematurament als 48 anys. I felicitar a la Meritxell M. Pauné per la seva recent deignació com a Redactora en Cap del diari digital Tot Barcelona.

Recordo -eren temps on Internet no existia a l’abast del públic general- que duia els darrers articles acabats de picar a màquina d’escriure cap a la impremta i a cada revolt m’aturava per tal de fer-ne alguna correcció de darrera hora. Eren articles acabats de sortir del forn i urgents, per tal que la revista pogués sortir en la data triada. Una altra anècdota que em ve al cap és l’intent de segrest de la revista per part d’un membre de junta pel fet que en la portada hi sortia el terrat de casa seva -notícia que feia referència a la conservació de les cases antigues del marge esquerre del carrer de Rubén Darío, afectades per un pla urbanístic de l’any de la picor, amb imatge presa des d’un balcó veí. Després de fer-li entendre que aquella fotografia era beneficiosa per la fita aconseguida se’n va desdir i la revista va ser repartida entre els socis i comerciants.

Si haig de definir en dues frases la revista degana de la premsa veïnal de Barcelona em quedo amb aquestes: la veu del poble i escola de periodisme. Sense el poble no hi hauria revista i molts dels periodistes voluntaris -cap redactor o col·laborador cobrem per la nostra feina- han esdevingut professionals del ram o bé historiadors i fotògrafs de renom. A tots i a totes les que feu possible que aquest miracle sigui cada mes una realitat, moltes gràcies. I com diria l’amic David Royo: “Llarga vida al de cap a peus”. Una abraçada fraternal.

Pau Vinyes i Roig. Exredactor en cap 1998-1999