En memòria al mestre Carlos Pérez de Rozas (1948-2019) per la seva generositat immensa

Era l’any 2002. Feia poc que m’encarregava de coordinar el Cap a Peus. Eren temps de pensar en gran i de voler canviar-ho tot. D’entrada, la maquetació. Vam passar a realitzar-la els mateixos redactors. Fent la maquetació nosaltres podíem decidir els canvis fins a l’últim moment, damunt la pantalla de l’ordinador situat al segon pis de l’AVV on ens reuníem per tancar la revista, per triar imatges o per escriure un article a raig i amb les paraules exactes, fet a mida per la caixa de text. Ens feia una il·lusió tremenda poder fer-ho tot nosaltres, malgrat les moltíssimes hores que hi vam haver de dedicar fins que no vam tenir prou rodatge. Ens calia ajuda i assessorament per arribar a llegir el Cap a Peus com un mitjà periodístic, informatiu, del poble i per al poble, més enllà de la vocació de butlletí intern de l’AVV amb què havia nascut el 1980.

A l’esquerra Carlos Pérez de Rozas, a la dreta Jordina Tarré

Necessitàvem una visió externa que ens empoderès des del punt de vista periodístic. Els dissabtes al matí en les reunions de redacció pensàvem en gran mentre esmorzàvem al Versalles. Un d’aquells dies algú va dir el seu nom: Carlos Pérez de Rozas. Va ser el Sergi Ribas Rebull, estudiant de Periodisme a la UPF, i un dels redactors clau d’aquella època. El Sergi va veure clar que necessitàvem la mirada del Carlos Pérez de Rozas, professor de la UPF i director d’art de La Vanguardia. Potser era esperar molt que algú que no ens coneixia ens aconsellaria però el Carlos Pérez de Rozas era una bèstia periodística i una persona d’una generositat immensa que no va dubtar gens a obrir-nos de bat a bat les portes de la sala noble de la redacció de La Vanguardia, aleshores en el senyorial edifici del carrer Pelai 28 de Barcelona on s’editava el diari des del 1903. La generositat del Carlos ens va fer gaudir del periodisme, ens va tractar de professionals i a més, a la seu d’una de les capçaleres històriques del país. Ens reuníem amb ell en una sala folrada de fusta de dalt a baix amb una taula immensa on cada vespre es decidia la portada de La Vanguardia de l’endemà. Els dilluns a la nit, però, i durant unes setmanes, també s’hi va coure el Cap a Peus. El Carlos Pérez de Rozas ens rebia enmig d’una boira de cigar amb regust dolç i amb el seu entusiasme brutal a qualsevol hora del dia ens revisava la maqueta, els titulars, i la distribució temàtica del nostre Cap a Peus. Recordo que m’insistia en la idea que una revista, una publicació, és un tot, que ha de llegir-se i entretenir i sobretot ha d’explicar i explicar-se a la comunitat on va dirigit. Ho teníem clar, volíem ser la revista de Sant Andreu, que ens llegís tothom més enllà de les 4 parets de l’AVV. El Carlos Pérez de Rozas ens va esperonar i aconsellar. També ens renyava si detectava una falta o un accent de menys. Encara recordo com pronunciava “Genis Pascual”, així, Génis, sense l’accent reglamentari a l’última síl·laba. Va ser una època genial, de periodisme de veritat, horitzontal, de redacció, de pell, de sentir els temes que interessaven al nostre voltant i voler-los tractar també al Cap a Peus. Segurament, la millor època periodística que he viscut mai malgrat que després he treballat en productores i mitjans molt més grans.

Jordina Tarré i Olaiz. Coordinadora de 2001 a 2004. Periodista a Catalunya Ràdio