Parlar del Sant Andreu de Cap a Peus és per a mi recordar una important etapa en la meva vida, tant a nivell personal com professional. Hi vaig contactar per primera vegada al 1989, quan estudiava 1r de periodisme a la Universitat Autònoma i volia fer practiques en una revista de barri. L’equip del moment -la Berta, el Jaume, el Pau…-em van rebre amb els braços ben oberts quan em vaig presentar al local que l’Associació de veïns de Sant Andreu tenia al carrer Rubén Dario. I així és com vaig començar a escriure cada quinze dies en el meu estimat Cap a Peus.

L’autora amb el seu Cap a Peus favorit / IMMA SANTOS

Ens reuníem cada setmana per decidir els temes a tractar a cada número. La revista era la veu de les reivindicacions de l’Associació de Veïns de Sant Andreu, però l’equip redactor intentàvem anar més enllà i buscar altres informacions d’interès per al barri. Recordo els grans temes d’aquells anys, la campanya de Can Guardiola, la rehabilitació de la Casa Bloc, el Pla Sant Andreu-Sagrera, la Maquinista i el suport al petit comerç, l’habitatge públic, la campanya de l’aigua… Estàvem en estret contacte amb les vocalies de l’associació -amb el temps es va crear una per al De Cap a Peus, de la qual vaig ser vocal- i amb els seus presidents i presidentes, però també amb el districte i amb altres entitats.

La Berta Solanas va ser la primera redactora en cap i l’any 1993 em va traspassar aquesta funció. Encara recordo quan em va trucar a casa per dir-m’ho i la satisfacció que em va suposar aquesta confiança. Per a mi va ser tot un repte que vaig assumir amb molta il·lusió fins a l’any 1998. Durant aquells anys vam formar un bon equip format bàsicament per periodistes i historiadors, però també per il·lustradors, com la Meritxell Massana, que ens va dissenyar icones per a les diferents seccions, el que va permetre millorar la imatge del butlletí.

Aquests anys van ser per a mi un gran aprenentatge, coordinant un equip, pensant en la portada i en els temes, editant textos, contactant amb les fonts d’informació, seguint tot el procés de producció del butlletí, buscant noves vies perquè el veïnat tingués un espai dins del butlletí per dir la seva… Vaig aprendre l’ofici de periodista, però de debò amb total llibertat.

Quan miro enrere, encara em sorprèn que amb els pocs mitjans que teníem féssim un producte com el De Cap a Peus. Els números eren en blanc i negre i només es feien en color si hi havia algun número especial, com quan es va aconseguir recuperar Can Guardiola o per les festes majors. Fèiem les galerades a mà i els articles els portàvem en disquet -això amb una mica de sort  si teníem ordinador-, o en paper, escrits en màquina d’escriure perquè els piqués el Ramon de la impremta.

Potser sí que teníem pocs mitjans, però teníem el més important: un equip de gent compromesa, que estimava el seu barri, i que treballava per aconseguir un Sant Andreu millor. Recordo etapes on hi col·laborava molta gent, i d’altres que ens repartíem la feina només entre tres. Crec i estic convençuda que el secret de la continuïtat i dels 40 anys del Cap a Peus és el compromís i l’altruisme de totes les persones voluntàries que formem part de la seva historia.

Moltes felicitats i llarga vida al Cap a Peus!

Imma Santos. Ex redactora en cap (1993-1998). Actualment treballa com a periodista a l’Ajuntament de Barcelona