Els Cap a Peus vull dir. Els primers 350 enquadernats. Son part de la meva història com a periodista, una part molt important. Si traiem una revista que faig fer a primària, va ser la meva estrena en la professió. Gràcies a una amiga, la data la tinc penjada a l’estudi: 23 de maig de 1983 i va ser una article sobre la Festa Major Catalana celebrada a Sant Andreu on no deixava gairebé ben parats als organitzadors. 

Era aleshores una publicació setmanal en què el color el marcava la tinta que tenia posada en aquell moment la impremta Martin, del carrer Abat Odó. Vaig tenir el goig, anys després, de participar en l’expansió de la revista, de 4 a 12, a 16 pàgines i la satisfacció que el Cap a Peus no quedés supeditat a la publicitat (amb ella si, però no per sota). Primer escrivíem a maquina o a ma, però abans que existís el wordperfect em van fer un processador de textos a mida, ja no calia tipex…. Internet estava lluny, com a molt, un disquet amb alguns articles.

Els andreuencs, però també els companys redactors i la mateixa associació de Veïns, són els que hauran de jutjar si el meu pas per la coordinació de la revista van ser positius pel Cap a Peus. Per a mi si, sens dubte. Hi ha moments que mai oblidaré: la campanya per recuperar la Rambla de Sant Andreu, la portada quan es va saber que Can Guardiola s’havia salvat, l’entrevista amb en Tisner, l’anunci del parc que s’havia de fer sobre les vies de l’AVE a la Sagrera o la “bronca” que vaig rebre quan vaig menystenir Enric Gibert i Camins el dia que van decidir posar el seu nom a l’una escola que sempre havíem anomenat Irlanda-Vallès. M’han enriquit també les persones que he conegut gràcies a la revista: les que recordes al passar per una cantonada, les trobes signant articles, les que sents a la ràdio, les que segueixen reivindicant un mon millor, les que han accedit a un càrrec públic, les que trobes en un bar fent un cafè o amb les que quedes per dinar… I ho dic amb orgull (no cal anar de modesta), noto que se’m va estimar i que encara se’m continua estimant.

Fa anys que ni porto ni escric al Cap a Peus. Si que vaig participar, i molt intensament, en el número extraordinari que es va fer pel número 500 de la revista i que va coincidir amb els 25 anys de la primera publicació. Era l’any 2005. Va ser com tornar als vells temps però amb ordinador per escriure i maquetar. Una barreja de molta feina, autosatisfacció i retrobada puntual.

Ara tinc un tot de sensacions. Estic lluny del dia a dia però em sento el projecte molt a prop (sense jutjar ni continguts, ni estratègia de futur). Ja no visc al barri i el meu contacte amb el Cap a Peus és un cop al mes quan arriba la revista a casa. Normalment l’agafo de la bústia quan torno de la tele (treballo a TV3 des de l’agost de 1990) i en aquell moment es barregen dos mons completament diferents i allunyats. Diferents gairebé per tot, excepte que per a mi, junts, són els dos espais que m’han fet ser el que sóc, periodista i andreuenca.

Berta Solanas Ibáñez (així vaig signar el meu primer article i així signo ara a TV3). Però ara he d’afegir, Abril 2020, des del confinament pel COVID 19