Sovint es titlla el Sant Andreu de Cap a Peus d’“escola de periodistes”, perquè és un rar espai d’aprenentatge i mestratge intergeneracional. Però pels que hi vam entrar de molt joves, just abans o durant l’etapa universitària, la revista era molt més que una posada en pràctica de la teoria. Va ser sobretot un refugi, un consol, una raó per seguir estudiant una carrera –Periodisme en la majoria de casos però també Comunicació Audiovisual i altres– que ens desencoratjava i ens decebia curs rere curs. Si no fos pel Cap a Peus, jo avui no seria periodista. Ni tan sols llicenciada en Periodisme! Hagués penjat els hàbits abans d’acabar els estudis. Així que tot allò que visc avui professionalment, siguin alegries o disgustos, progressos o frustracions… tot plegat és culpa pel Cap a Peus!

Sopar-barbacoa de redacció que van fer cap a l’any 2004 o 2005 els coordinadors i redactors de la revista / MERITXELL M. PAUNÉ

I és que l’ofici de periodista no s’assembla gaire al que ensenyen les facultats, però en canvi s’assembla força al Cap a Peus. L’esperit de redacció, que fa que tothom vagi a la seva i alhora se senti part d’un grup i d’un propòsit. L’exigència dels lectors i les fonts, a qui et trobes al barri i et canten les quaranta pel més mínim error en el darrer article. El caos i les presses, que fan pensar que aquest cop no arribarem a temps… tot i que al final sempre s’esdevé el petit miracle d’un nou número imprès. La capacitat d’incidència, quan les portades i els monogràfics de la revista canvien les decisions municipals. Però també –perquè el periodisme també és això– la precarietat d’un model de negoci ancorat al segle XX, la mala vida dels horaris intempestius, les pressions internes i externes als coordinadors…

L’Experiència Cap a Peus, a més a més, deixa seqüeles irreversibles. La primera i fonamental és un lligam vitalici amb Sant Andreu. Tan se val d’on vens i on aniràs, si passes pel Cap a Peus ets del poble [Recorda: del poble, mai diguis del barri!!] i ja no deixes mai de ser-ho. En dono fe! A mi el Cap a Peus em va convertir en andreuenca d’esperit, malgrat que vivia i visc als Encants. Cada cop que hi torno em sento una mica a casa. No puc evitar espiar a través dels vidres del Versalles si a dins hi ha alguna reunió-vermut, com les que fèiem en dissabte per augmentar el quòrum d’assistents. M’agrada passar per la Coats i recordar que vam ser els primers en anunciar-ne la compra municipal i en denunciar la plusvàlua que amagava. Contemplo el casalot de l’associació de veïns i encara noto l’escalfor de l’estufa que engegàvem en les nits de maquetació contrarellotge.

L’altra gran seqüela és que sempre més veus el món en clau local. Els canvis socials comencen a algun lloc. La ubicació sovint fa la cosa, especialment en els negocis. La memòria i el passat del que ens envolta marca el nostre futur. La vida és tan local!! Catorze anys després de la meva etapa al Cap Peus, la dèria per les coses locals no se m’ha curat ni mica ni gens: segueix amarant gran part de la meva vida quotidiana, des del contingut de la nevera fins al destí de les vacances. A la feina, una sospitosa inclinació natural m’empeny a fer informació local i comarcal: primer a la web de La Vanguardia i ara al TOT Barcelona. Ja fa més d’una dècada que em guanyo el pa escrivint sobre la ciutat i encara tinc històries al tinter per a una bona temporada. El virus local és molt resistent, no té cura… i és culpa del Cap a Peus!

Meritxell M. Pauné