Ni tan sols recordo quan vaig escriure el meu primer article per al Cap a Peus. Els tinc tots guardats, podria buscar-lo… Només sé que jo era molt jove, fa més de vint-i-cinc anys, i vaig prendre el relleu del meu germà Xavier, que havia començat uns anys abans a relatar les vicissituds dels nedadors i waterpolistes del Club Natació Sant Andreu a les pàgines de la revista, camí que, d’igual manera, tots dos havíem seguit anteriorment en el setmanari del districte, tristament desaparegut, SPORT9. La nostra vinculació al club, des que érem molt petits, ens ha fet respirar clor a totes hores, i el temps ens va convertir en els portaveus de la nostra institució, i dels esports d’aigua, minoritaris en la nostra societat, però sortosament rellevants en el nostre poble, compartint pàgines i protagonisme amb el nostre club germà, la Unió Esportiva. I així han anat passant els anys.

El 1998, fa 22 anys, en JJ va entrenar el primer equip femení de waterpolo del Club Natació Sant Andreu (CNSA) i fa més de 25 anys que envia a aquesta revista tots els mesos un article sobre el CNSA de manera ininterrompuda. Des de l’actual coordinació volem agrair l’esforç i la constància del redactor que més anys ha col·laborat perquè mai faltin els esports andreuencs al Cap a Peus / CNSA

A l’hemeroteca hi queden molts èxits esportius, alguns fracassos, la història creixent del Club Natació i, entre línies, la nostra història personal. No en va, algun article el vam haver de signar amb pseudònim, o amb la preuada signatura “Redacció”, perquè en un exercici d’equilibri digne d’estudi, n’érem a la vegada els redactors i els protagonistes. Gràcies al Cap a Peus, qui vulgui pot entretenir-se a repassar la trajectòria de les seccions aquàtiques del club, dades i fets que no es poden trobar enlloc més. I també gràcies a la revista, els germans Aymerich vam començar a desenvolupar un dels molts vessants de la nostra vida polifacètica: el periodisme amateur, el plaer d’escriure d’allò que t’agrada, la satisfacció de contribuir amb el nostre gra de sorra a una obra mestra de l’associacionisme local: el Cap a Peus. I en això estem, fins que calgui i quan es pugui. Llarga vida al Cap a Peus, i que sempre hi hagi una pàgina que faci olor de clor!

JJ Aymerich