Passejant pels carrers de Sant Andreu tenim l’ocasió de poder veure diversos murals pintats generalment en tanques o murs, alguns fa tants anys que hi son que ni en ens n’adonem, altres son ben nous. Tots ells son testimoni de les dinàmiques socials i culturals, de noves reivindicacions o noves expressions d’art.

No parlem de pintades que sense cap criteri més que el de fer una marca per part del seus autors tot deixant portes i parets ( inclosos els murals sobre els que volem parlar) plenes de guixades incongruents. Tampoc ens referim a les pintades reivindicatives, amb missatge polític, això si de cas mereixeria un altre article sobre com els murs i parets han tingut i tenen un protagonisme polític i son altaveu de lluites i reivindicacions polítiques.

Mural al carrer Castellbell amb Coroleu. Foto: Ville Lahdenvuo.

El carrer amb els murals esdevé un aparador d’imatges on els artistes exposen fora de les parets dels museus o sales d’exposició i proposen un manera creativa i alternativa d’omplir els carrers, més enllà de la publicitat, els senyals de trànsit i els rètols indicatius de tot tipus. Però els murals son també un termòmetre per veure el respecte vers la llibertat de creació i d’expressió ja que sovint als murs s’hi reflecteix també una dialèctica política entre la reivindicació i la imposició, no ja el debat entre idees, sinó l’agressió des de la intolerància sobre murals que tenen una component reivindicativa.

Grafiti i street art ( art de carrer)

Als anys 70 va sorgir a les grans ciutats de Nord-Amèrica i més tard a Europa l’art de carrer com el reflex d’una nova identitat, un nou llenguatge cultural, es podria dir que contracultural, on des de les barriades sorgien noves expressions artístiques que la cultura oficial mantenia als marges, fora del circuit oficial.  Va ser un gran canvi en l’estètica dels carrers, i s’encetava un llarg debat sobre si es podia considerar art, si era part del patrimoni de les ciutats o bé s’havia de veure com si fos només vandalisme. La revista de Carrer, que publica la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (la FAVB) va dedicar-hi un dossier sencer ara fa 25 anys (Carrer nº 92, febrer de 1995) on es poden veure el perfil dels artistes i grafiters i el debat sobre què és i què no es pot considerar art, es parlava també que era reflex d’un gest de rebel·lia dels joves que es sentien exclosos d’una societat que permetia podia omplir els carrers de publicitat però en bandejava l’expressió artística.  Avui l’evolució de l’art al carrer s’ha consolidat, hi ha espais específics dedicats a aquest art i hi ha artistes que han esdevingut famosos internacionalment, a la galeria Espacio Trafalgar de Barcelona es pot veure fins al desembre una exposició de l’artista Bansky, potser un dels principals referents mundials de l’art al carrer.

A Sant Andreu son nombroses les propostes artístiques que podem trobar, diversos estils, tècniques i colors que certament formen part del patrimoni cultural de Sant Andreu. Un patrimoni segurament efímer,  que va canviant amb els anys i que reflecteix la creació que tenim ara i aquí.

Murals al carrer Castellbell ( a dalt a l’esquerra) i a Riera de Sant Andreu ( a dalt a la dreta) pintura als murs, c/Jorba (a baix a l’esquerra) al c/Segre amb Modest Urgell ( a baix a la dreta). Fotos: Ville Lahdenvuo.

Els murals amb missatge polític

Va ser sobretot durant la transició de la dictadura franquista vers l’actual democràcia que els murals de caràcter polític van tenir gran protagonisme. És a finals de la dècada dels anys setanta que finalment es podien expressar lliurement les idees i propostes polítiques, i com es va dir en aquells anys, els murs van començar a parlar.  Sant Andreu no en va estar al marge, i els murals van començar a omplir de colors i esperances diversos racons. Es tractava de murals promoguts en la majoria de casos per partits polítics d’esquerres amb eslògans i propostes polítiques que feia gairebé 40 anys que havien estat prohibides.  També n’hi havia de més transversals com les reivindicacions per la igualtat de gènere ( veure imatge del mural que hi havia al c/Otger amb c/sant Adrià)  que van posar en marxa un moviment que avui segueix present als nostres carrers. 

Mural de la Vocalia de Dones de Sant Andreu a finals dels setanta al c/Otger amb c/sant Adrià (Fotografía de Pau Barceló dins del llibre Murals per la Llibertat)

A la fotografia actual del carrer Segre, el mural reivindicant el feminisme, podem veure com hi ha hagut una continuïtat i evolució de les reivindicacions i dels formats, però veiem com els murals d’avui  no només tenen pintades sense sentit que els espatllen, el fet d’estar al carrer ja ho comporta això, sinó que també s’hi ha inscrit a sobre missatges contraris al feminisme, acompanyats de simbologia que fan servir els grups feixistes

Murals reivindicant el feminisme al carrer Segre amb pintades i al mural de l’esquerra amb inscripcions de “mort al feminisme” acompanyat de simbologia feixista. Fotos: Ville Lahdenvuo.

Més endavant, i ja entrats els anys 80 el moviment independentista va tenir durant molts anys un mural al carrer Sant Adrià, concretament el que demanava la llibertat per landreuenc Carles Castellanos. També aquells anys i fins ara el movent anarquista també durà a terme murals demanant la llibertat per als presos anarquistes com el que es pot observar encara al carrer Riera de Sant Andreu.

Mural demanant la llibertat de presos anarquistes al carrer Riera de Sant Andreu. Foto: Ville Lahdenvuo.

El procés independentista dels darrers anys, ha fet aparèixer també murals reivindicatius. Concretament el que l’artista andreuenc Eudald Serrassolsas va dissenyar per a commemorar el referèndum de l’1 d’octubre al carrer Irlanda i que van pintar un grup de veïns davant de l’escola Mestre Gibert. El fet que l’agenda política estigui determinada pel procés independentista i el simbolisme de l’1 d’octubre ha fet que algun veí s’hagi proposat fer malbé el mural tantes vegades com sigui possible.  El mur que recorda els resultats dels vots emesos durant el dia del referèndum a l’escola del davant, va ser primer esborrat pels serveis de neteja municipal, i després ha estat refet i restaurat pels veïns tantes vegades com l’han malmès. La darrera vegada aquest estiu es va embrutar amb oli per tal de dificultar-ne la restauració.

Mural sobre l’1 d’octubre en procés de repintat després d’haver estat ruixat amb oli per esborrar-lo i dificultar-ne la restauració. Foto: Ville Lahdenvuo.

Quan art i reivindicació s’entrelliguen apareixen els murals que interactuen doblement amb les persones. Per una banda és art al carrer com el que descrivíem anteriorment, i d’altra banda incorpora també una càrrega reivindicativa, en denunciar la violència masclista. Al carrer Segre en tenim un exemple arran d’uns murals que van fer-se a iniciativa de l’Ateneu l’Harmonia en motiu del dia internacional contra la violència masclista. Les artistes Lily Brick  i Cristina Dejuan van fer ara fa quatre anys unes obres d’art, que encara avui podem gaudir.  En el cas del mural de Lily Birk ha estat bandalitzat amb simbologia nazi, mostrant com les obres al carrer estan exposades a ser espatllades, i si tenen un component reivindicatiu a ser guixades per aquells que s’hi oposen, com s’ha vist també amb el mural d’Eudald Serrassolsas, la dialèctica no és fer un mural artístic que sigui un contrast d’idees, sinó fer malbé l’obra, o reivindicar una ideologia totalitària que entre d’altres objectius té el de suprimir la llibertat d’expressió i d’opinió i en aquesta cas la negació de l’existència de la violència masclista.

Murals de l’artista Cristina Dejuan (esquerra) i de Lily Birk (dreta) Foto: Ville Lahdenvuo

El cert és que la presència d’aquestes obres als nostres carrers continuarà present, segurament s’anirà transformant, nous estils, formats i tendències arribaran, noves reivindicacions ens connectaran amb els canvis socials. Serà interessant veure’n l’evolució i com interactuen la llibertat d’expressió, la de creació amb l’espai públic i com també hi interactuem nosaltres.

Xavier Aragall