L’abril de 1990 qui escriu aquestes ratlles va tenir el goig de poder entrevistar al senyor Salvador Espadalé i Puga (1925-2021) per a la revista De Cap a Peus. Reprodueixo les paraules inicials de l’entrevista, ja que considero que en són el testimoni d’un fotògraf que va saber retratar amb la seva mirada el Sant Andreu de Palomar de les darreres dècades del segle XX:

“Conegut per molta gent pels seus reportatges gràfics de casaments, bateigs, comunions, actes culturals i polítics,… l’Espadalé ha forjat tota una vida a la dedicació a la fotografia de reportatges. Nascut l’any 1925 a Sant Andreu. La primera càmera fotogràfica que tingué en propietat fou una Kodak, de forma quadrada amb rodets de pel·lícula de 4 per 65, als 7 anys. Estudià batxillerat superior. El primer treball fou a la secció de planxisteria de la fàbrica Pegaso (que hagué de deixar per motius de salut, car els sorolls dels cops de martell li afectaven l’oïda), anys després formà part de la secció de fotografia de l’Hospital Clínic  de Barcelona, on s’encarrega  de fotografiar peces d’operacions i autòpsies. Quan torna de fer el servei militar entra altre cop a la Pegaso, on també es dedicarà a la fotografia industrial. Decideix començar una nova experiència professional i es llença al món de la fotografia de reportatges (eren anys  en que poca gent disposava d’una bona cambra fotogràfica). Des d’aquell moment la seva dedicació serà la de fotografiar  bateigs, comunions i casaments per les esglésies de Sant Andreu, Sant Pacià i el Bon Pastor. A més, també es dedica a la fotografia social i cultural. Fotografiant tot allò que esdevé notícia al seu poble naixença (festa major, Tres Tombs, reunions , festes de carrer,…) Com ell ens diu “no m’he mogut mai  de Sant Andreu, excepte  per encàrrecs personals, sempre he fet la meva vida professional  al meu barri”. Ara l’Espadalé s’ha jubilat, però tot i això encara continua amb la seva dèria: fotografiar  Sant Andreu.”

La plaça del Comerç durant la nevada de Nadal de 1962. Salvador Espadalé / Arxiu CEII.

I tant, en jubilar-se no va deixar mai de seguir fotografiant el bategar social i cultural del seu poble nadiu. També, se’l recorda per les captures de la nevada del Nadal 1962. Carrers i places del poble emblanquinats de neu. Imatges que ens duen a una època de manca de llibertats i de supervivència dins d’una dictadura assassina. La primera càmera professional que va utilitzar  va ser una Cencli, i més endavant una Leica Standard, de la qual et venien el cos i t’havies de comprar els accessoris (els objectius i el visor). I finalment , es va comprar una Leica M2 i M3, amb les quals tot i ser jubilat les utilitzava conjuntament amb Fujica. En els seus inicis treballava amb el blanc i negre, però en els darrers anys de la seva vida professional va començar a utilitzar el color. El laboratori fotogràfic el tenia la passatge d’Irlanda i segons paraules seves en la citada entrevista: “No he tingut mai cap estudi de fotografia. No m’ha agradat mai tancar-me  en un lloc retratant persones. Prefereixo viure de la fotografia des del carrer”. Poc es va moure de Sant Andreu, només hi sortia si el cridaven per fer reportatges socials. En la mateix entrevista recordava una anècdota divertida: “Quan Franco va venir a visitar les instal·lacions de la Pegaso, com que en Franco era un home d’estatura relativament baixa, em deien que, sobretot, el fotografiés des de baix, per tal de que es veiés molt més alt”. Col·laborador habitual del De Cap a Peus, Catalunya Cristiana i de l’Sport-9. Part del seu llegat fotogràfic es conserva a l’arxiu del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.

El proppassat 23 de setembre Salvador Espadalé i Puga aclucava els ulls per sempre. Malgrat la seva pèrdua ens queden les seves imatges. Reflex viu de la memòria fotogràfica de tot un poble. Des de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar volem expressar el nostre condol a familiars i amics.

Pau Vinyes i Roig