Em reuneixo amb la companyia de teatre jove emergent, tal i com s’autodefineixen, La Chincha Teatre a les instal·lacions de Can Portabella on tenen la seva seu. El projecte neix el setembre de 2019 fruit de la sensibilitat social que comparteixen un grup d’amics i amigues, la seva passió pel teatre i la bona pensada que van tenir de conjugar ambdues vessants amb la finalitat d’omplir les residències d’avis de bones estones d’entreteniment. Sí, contradient als més escèptics i crítics amb les noves generacions, aquesta colla, i la seva iniciativa, ens demostra que el compromís i la cultura no estan barallats amb la joventut.

En l’actualitat, la Chincha Teatre la composen les germanes Júlia i Maria Casanoves , la Clàudia Widmer, l’Edna Rodríguez, l’Adrià Illesca i en Gonzalo de Benito com a darrera i més recent incorporació. Són estudiants de grau teatral, educació social, història, filologia, música,… un popurri de disciplines que doten al conjunt de les eines necessàries per inferir al projecte la qualitat, el caràcter i el modus operandi que el defineix i el converteix en vital i original. Perquè en la conversa curta, la Chincha desprèn energia, creativitat, bon rollo, caràcter assembleari i un profund respecte en termes d’entesa, col·laboració i amistat. Tinc la sensació que conformen una recepta d’ingredients ben equilibrats: la vehemència i la passió l’aporta la Clàudia; la reflexió argumentada, l’Adrià; la pausa, l’Edna; la Júlia, el sentit dels valors; el somriure i la constància, la Maria i la prudència i el compromís, en Gonzalo. 

La Júlia Casanovas, precursora de la idea, m’explica que va demanar al seu entorn d’amistat ajuda per poder materialitzar el projecte voluntariat, oferint teatre a la gent gran. Amb La escuela de don Silvestre, sainet de curta durada, s’inicia la singladura de la companyia, que pren el nom de “la Chincha” del joc de paraules “Chincha rapiña” i la Clàudia en dissenya el logotip del grup, pel circuit de residències de gent gran (Hermanitas pobres d’Arc de Triomf, club social de salut mental de Badalona,…), l’Orfeó Badaloní i dos passis a Can Portabella . Aquest periple s’allargà fins el 2021 amb les vicissituds de la pandèmia incloses.

La Júlia afirma que, en la lògica de l’evolució, sentien la necessitat de donar un salt qualitatiu en les seves produccions i ampliar la projecció de la companyia a nous públics, sense renunciar al circuit de residències pel seu públic entregat i fidel. Aquest fet comportà un major compromís a tots nivells, des del règim d’assajos a la producció dels seus propis textos o adaptacions, i la cerca d’un espai permanent que facilités la tasca que desitjaven emprendre. Can Portabella aparegué de forma providencial, quan l’atrezzo es menjava part de l’espai d’emmagatzemament de les residències familiars, gràcies a la intercessió de la Concha, mare de les Casanoves, que se li va ocórrer preguntar si acollirien una companyia de teatre en el seu marc d’activitats.

Com m’indica L’Adrià i la Maria, la Chincha ha adquirit una nova dimensió des del punt de vista de la creació després del període obligat de reflexió que van propiciar els darrers temps convulsos. Si la tria de la primera  obra va estar condicionada a un públic determinat, Cabdell de llana, és l’adaptació teatral de 5 contes de Mercè Rodoreda amb les etapes de la vida com a fil conductor. Aquesta nova producció persegueix un horitzó més ambiciós: la gestió integral del procés de creació (escenografia, guió, anàlisi del text, construcció del personatge….), posar en valor la figura de la dona en l’àmbit literari i normalitzar-ne, no revitalitzar-ne, la seva visibilitat i l’entesa de les relacions humanes com la interacció igualitària entre persones sense haver d’esmentar de forma concreta la discriminació de gènere.

El passat 28 de març, al centre Cívic de Drassanes, van oferir un petit tastet de la nova producció al festival MUTIS de Barcelona. Després de l’acollida que va rebre, s’ha refermat l’aposta de la companyia per Cabdell de llana que en un futur pròxim es programarà per ser interpretada en tota la seva dimensió.

Caldrà seguir de ben a prop la Chincha que, en veu dels seus propis membres, és una aposta pel teatre amb compromís, un espai de creixement personal i experimentació, el que l’amistat és capaç de crear, un projecte cooperatiu de fer el que es desitja… son ganes, és il·lusió, són els dijous: no em toquis l’hora perquè hi ha la Chincha!!!

Joan Trias