Ja és mala sort, tu. Al primer article d’aquesta sèrie citàvem l’IES Joan Fuster i ara ja ens n’han canviat el nom. Justament l’any que en commemorem el centenari del naixement, Fuster perd un institut al seu nom. I si bé els motius són ben diferents i aquí no venen al cas, sí que ens van bé per encarar el tema que ens ocupa: la llengua, la nostra i de Fuster, que volien i volen esborrar.

Ens trobem en plena ofensiva de l’Estat espanyol contra el català. I això ens afecta tant a Sant Andreu com a Sueca, perquè és una ofensiva contra la llengua arreu dels Països Catalans. Al nord de l’Albera, és l’Estat francès qui fa anys que s’encarrega d’intentar erradicar-la, de fer-la prescindible; Fuster tenia clar aquests dos nacionalismes imperialistes.

«Quan tracten d’inculcar-nos la sospita que la llengua és una “qüestió secundària”, ens volen induir a creure que una de les llengües en col·lisió és essencialment subalterna: no “la llengua” —la “qüestió”—, doncs, sinó “una” llengua concreta. I qui assegura que tant se val l’una com l’altra, només intenta convèncer-nos que l’una no val tant com l’altra, i que, per consegüent, “tant se val” si l’abandonem. L’argúcia té tot l’aire d’una invitació a abandonar-la, o pretén de justificar l’abandó consumat. Tampoc no és insòlit d’ensopegar-hi amb algun antropoide més sincer, que predica l’objectiva inferioritat d’un idioma respecte a l’altre.»

La persecució contra la llengua no és casual: remet a la composició social dels Països Catalans. Ras i curt, a l’opressió espanyolista i francesista que patim, i que té, clar, aquest component d’aniquilació lingüística i cultural. «el “conflicte lingüístic” és, en el fons, o més que res, un conflicte intern. ¿De classe? Naturalment. ¿De què, si no? Al País Valencià, el desgavell, o la malícia, ve de l’època dels Trastàmara, prou abans de les Germanies». I afegeix el savi de Sueca que «entre els valencians, “el problema de la llengua és un epifenomen de la lluita de classes”».

Així, Fuster tenia clar que era una fal·làcia que el català fos llengua de la burgesia; són el castellà i el francès els que compten amb una estructura de dominació estatal capitalista al darrere. Per això, el conflicte lingüístic i les ofensives espanyolista i francesista contra el català demanen solucions polítiques. «La competència amb la llengua dominant no pot sostenir-se a través dels mitjans familiars, privats i generalment pobres que van ser útils fa 100 anys. El nostre món és tot un altre». Vaja, que la CCMA hauria de posar-se les piles.

En aquest mateix sentit, el suecà afirmava que l’immigrant de les classes subalternes no oposa gaire resistència a acceptar el català, sinó que són els immigrants petitburgesos o burgesos, la fauna burocràtica i acadèmica, els que s’irriten davant del fet idiomàtic català. Així, el futur de la llengua és a les nostres mans: la dels catalanoparlants i dels neoparlants que s’uneixin sota una mateixa concepció nacional. El català ens ha de reunir a les classes populars sota totes les reclamacions òbvies.

Endavant afirmem que hem de compartir la llengua i unir la classe, perquè el català és l’única manera de garantir la cohesió social. I perquè si bé la defensa del català ha d’anar més enllà de ser independentista —perquè ha de ser llengua de país—, la lluita per la llengua és també lluita per la independència. Fuster ho sintetitzava així: «La nostra pàtria és la nostra llengua».

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu