Des del passat mes de febrer tenim una guerra a l’est d’Europa i no per llunyana, deixa de tenir impacte en el nostre dia a dia. I és que aquesta guerra té un abast molt més considerable que les desenes de guerres i conflictes que hi ha oberts en aquest moment al món. Sense treure’ls gravetat i importància, sobretot pel patiment i constant violació dels drets humans més elementals, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, ha alterat seriosament relacions comercials, polítiques i energètiques que s’havien de començar a normalitzar després del sotrac del Covid-19, i a més farà que perdem anys, potser una dècada, en la lluita per fer front al canvi climàtic, les conseqüències del qual, amb guerres o sense, poden tenir un impacte molt important sobre la vida al nostre planeta.

Fixem-nos en aquells aspectes que ens han alterat o que poden alterar la nostra quotidianitat, però també aquells elements que, per exemple, han estat en l’agenda activista veïnal al voltant del No a la guerra d’ara fa un parell de dècades, on el pacifisme i l’antimilitarisme tenien un pes específic, i també amb les campanyes d’acollida de refugiats de guerra, ara difuminat tot davant la perplexitat d’una guerra d’ocupació que sembla treta del temps de la segona Guerra Mundial del segle passat.

Il·lustració: Cèlia Vallès

Potser la primera gran perplexitat va ser amb la gestió dels refugiats de guerra provinents d’Ucraïna. D’una banda és del tot normal que els països veïns acullin la gran majoria de refugiats; Polònia, Hongria, Moldàvia acullen gran quantitat de refugiats, de la mateixa manera que Jordània, el Líban i Turquia van acollir la gran majoria dels milions de refugiats siris l’any 2015. És també normal que des de la Unió Europea es doni una resposta ràpida i consensuada, ja que la desestabilització de la Unió Europea és un dels principals objectius de Putin. Però aquests factors no ens poden fer oblidar que també estem rebutjant centenars de milers de persones que tot fugint d’una guerra volen entrar a la Unió Europea creuant la Mediterrània. Hem aixecat un mur, i fins i tot mirem cap a una altra banda quan ens parlen de naufragis i desapareguts al mar. La Mediterrània, mar sense el qual no podem entendre el que som ( llengua, cultura, història etc) i ara fem això. Doncs sí, caldria pensar-hi, potser desprendre’ns de prejudicis i idees preconcebudes i aplicar l’universalisme dels drets humans, si comencem a no fer-ho, quin serà el proper pas?

Si passem a la quotidianitat, al nostre dia a dia, cal fixar-nos en com l’actual món interdependent ha fet pujar, i molt, el cost de l’energia d’una banda, i el preu de determinats cereals ( blat, gira-sol) , i tot just ara ens adonem de la dependència que teníem d’aquests productes en mans d’estats que sovint son controlats per governs autoritaris. Ara els preus estan pujant al voltant del 7 o el 8% fins i to del 10% cada mes i això ens duu a una situació difícil d’afrontar. Més enllà d’aquí països veïns nostres amb un Estat més feble i una dependència encara més forta d’aquests productes pot situar-los a les portes d’una forta crisi econòmica i alimentària, l’abast de la qual encara no sabem. La desestabilització dels països veïns al sud de la Mediterrània de ben segur pot tenir conseqüències a casa nostra. Però també l’afebliment i inestabilitat de la resta de països en vies de desenvolupament pot canviar totalment la manera com s’organitza el món i com s’organitzen les relacions internacionals. Ens pot semblar llunyà, però avui el món és molt interdependent i això pot tenir un impacte a casa nostra.

Bombardeig rus sobre les antenes de telecomunicacions de Kiiv. Març de 2022/ Wickimedia commons

Si ens centrem en l’energia, ara hem pres consciència de les complexes relacions polítiques i comercials que hi ha al darrere. Com ja comentàvem al Cap a Peus del passat mes de desembre, per una normativa europea, el preu de la llum està vinculat al preu del gas i ja abans de l’esclat de la guerra a Ucraïna hi havia hagut un considerable augment del preu de la llum. Ara sabem que a Europa un percentatge molt important del gas que es consumeix procedeix de Rússia,  per tant es dona la contradicció que cal comprar i pagar el gas al mateix país que estem condemnant i combatent (mitjançant l’ajut i les armes que es donen a Ucraïna). Per una banda la principal economia europea, Alemanya, depèn en gran mesura d’aquest gas. D’altra banda, la segona economia, França, no depèn tant del gas, perquè la principal font d’energia és la que genera les centrals nuclears repartides arreu del país veí.

Apunt tècnic: com es fixa el preu de la llum

El preu es fixa per uns complexos mecanismes on els productors i els comercialitzadors d’energia fan la compravenda a partir de conjugar en una subhasta el preu de l’energia que posen a disposició (els productors) i el preu que estan disposats a pagar els que la volen comprar (els comercialitzadors) per després vendre als seus clients.

Hi ha diverses maneres de produir electricitat, és el que s’anomena el “mix energètic” on cada sistema de producció té uns costos i una capacitat determinada de produir completament diferents, per tant el preu que poden oferir també varia. Per exemple quan hi ha diversos dies que fa molt de vent, els productors d’energia eòlica en fabriquen molta i poden oferir-ne molta i a baix preu, llavors la producció de cicle combinat que és més cara tendirà a ofertar menys.

Però aquesta subhasta es resol amb el que s’anomena sistema marginalista, que ve a suposar que tota l’energia que es posa a disposició en aquell moment (cada hora es fa subhasta atenent a l’oferta i la demanda del moment) es pagarà al preu del sistema més alt. És a dir, encara que gràcies al vent hi hagi disponible molta electricitat a un preu inferior al del cicle combinat (que té un preu més alt pel preu del gas i les taxes sobre emissions de CO2) tots els productors cobraran la llum al preu fixat per al cicle combinat.

En l’actual situació, l’accés al gas natural està limitat, sobretot degut a la guerra d’Ucraïna i també per la situació d’impàs que suposa la transició energètica, que fa que els països productors no n’augmentin l’oferta. Tot plegat fa que el preu sigui molt alt, i en conseqüència repercuteix en el cost de l’electricitat.

Per estrany que sembli, aquest sistema marginal està pensat per obtenir uns preus equilibrats, en un sistema de “mix energètic” on els costos de producció son molts diferents d’un sistema a un altre, i en teoria beneficia a aquell productor més eficient.  Per tant incentivaria la producció més eficient, la qual cosa, en cas de lliure competència faria abaixar els preus. 

Però aquesta no és la realitat, ja que la producció d’electricitat està controlada per un oligopoli privat, i aquest actua en un mercat que no és realment lliure, perquè l’entrada de noves empreses que podrien ser més eficients està regulada arran d’un complex sistema normatiu, fruit de la pressió de les grans elèctriques sobre els governs no ho ha permès.

Aquí doncs trobem una nova contradicció, després d’anys de lluita per l’eliminació de les centrals nuclears, pels perills que implica la radioactivitat, sobretot dels residus que genera, ara veiem com l’energia nuclear s’etiqueta com energia “verda” davant del fet que hagi esdevingut una important alternativa a la dependència del gas rus. Per si fos poc, als països del sud d’Europa, no tant dependents del gas rus, rebem el ges bàsicament des d’Algèria, un aliat tradicional de Rússia ( ja des de l’època soviètica) i precisament ara les relacions amb aquest país es troben en un moment ben complex degut a la tradicional pugna entre Algèria i el Marroc i el nou posicionament del govern espanyol respecte al reconeixement de la sobirania del Sàhara Occidental.

El cost de l’energia puja tant per les nostres llars com per la indústria, el transport i l’agricultura, això està donant pas a una alça de preus, a problemes de viabilitat de molts sectors i també dona pas a una reestructuració de costos, on, com ja és habitual en l’actual capitalisme, qui rep en primera instància és el treballador, i com més desprotegida i precària sigui la seva feina, pitjor és l’impacte.

Si fem un breu resum tenim que s’està replantejant així, de cop, tota una agenda política que ha costat anys de lluita i reivindicacions poder-la apaivagar, i ens trobem bastant despullats per poder fer-hi front: guerra, armament, energia nuclear, acolliment de refugiats, protecció dels febles davant la crisi econòmica etc. Però això no és tot, ara també hem d’assumir acríticament el nou paper central de l’OTAN ( ens recordem del moviment en contra de l’OTAN i les bases americanes? Sí, era un altre moment històric, però l’arrel pacifista i contraria a la violència com manera de gestionar els conflictes és una base que segueix ben vigent) i a més sembla que poc tenim a dir sobre l’augment del pressupost en defensa ( exercit i armes) i per tant el paper que tindran els fabricants d’armes en la nostra economia. Mals companys de viatge per inventar una nova economia més inclusiva i verda, tal i com es proposa fer la Unió Europea. I aquest punt és prou rellevant, ja que per tal d’assolir els objectius de descarbonitzar ( deixa de fer ús del petroli i els seus derivats com a font d’energia) i ajudar així a aturar el canvi climàtic, hi ha en marxa tota una estratègia a nivell europeu per tal d’electrificar el parc mòbil,  fer créixer l´ús d’energies renovables i fer servir la innovació tecnològica i digital per fer-ho possible en les properes dècades, sinó ho fem així podem arribar a un punt de no retorn del canvi climàtic i començar a presenciar fenòmens climàtics extrems ( tempestes, inundacions, onades de calor etc) i veure com canvien paisatges, els rius, l’agricultura etc.

Han passat doncs quatre mesos quan sorpresos i incrèduls veiem com bombardejaven ciutats que per bé que lluny d’aquí s’assemblen a les nostres.  Es fa difícil saber com acabarà i quina direcció prendrà la post-guerra. Podem entreveure la nova configuració d’aliances internacionals, i de manera preocupant els exercits i les armes tornen al primer pla de les relacions internacionals. A més podem estar a les portes d’una recessió econòmica  sense que hàgim tingut temps re recuperar-nos del cop que la pandèmia va suposar per a l’economia aquí i arreu. 

Xavier Aragall