Per Alba Cabrera

Vull morir a Sant Andreu perquè considero que allà és on realment vaig néixer

L’Octavi Franch va néixer a la Clínica Sant Jordi de Sant Andreu de Palomar (1970) i es va criar al Bon Pastor on va viure durant 30 anys fins que es va mudar al carrer Sòcrates al costat de Sant Pacià. Ha treballat en diversos càrrecs administratius en diverses empreses fins al 2003 quan va decidir viure d’escriure i feia un any que havia marxat de Sant Andreu. Des del 2009 viu al Baix Penedès.

Va començar a formar-se com escriptor l’any 1997 amb uns tallers artístics que va cursar el Centre Cívic del Bon Pastor on treballava un dels seus tres germans alhora que va gravar un disc el 1995 amb Penombra d’Argent que ara són els Elefantes i el seu solista, Victor Lozano, és andreuenc. Quan feia guions de teatre o per la ràdio, això era el que més li motivava de tot el procés i va decidir estudiar l’equivalent a filologia hispànica, literatura comparada, ciències de la informació i magisteri. I finalment el 1997 va decidir presentar-se als concursos de premis literaris. Ha guanyat 100 concursos literaris i ha fet 50 llibres.

635_Octavi Franch_foto

Quin va ser el premi literari que et va decidir apostar per l’escriptura?

“El 1999 vaig guanyar el premi Alfons El Magnànim de la Diputació de València. 12.000 euros que vaig aconseguir amb una novel·la escrita en una setmana que era un exercici de classe. Llavors vaig continuar participant en premis i vaig decidir-me a fer qualsevol feina vinculada amb l’escriptura, entre ells escriure per mitjans andreuencs i treballar de corrector i professor amb tallers a l’Ateneu Obrer, al Centre Cívic del Bon Pastor… compaginant-lo amb la meva feina a les empreses”.

Quin va ser el detonant per deixar de compaginar activitats i dedicar-te al món artístic?

“Va arribar un punt que sempre acabava guanyant els mateixos premis i vaig decidir anar per la via editorial i vaig publicar algun llibre. El 2005 em vaig tornar a encallar i vaig voler anar una mica més enllà, intentant essent independent. Però bàsicament per la crisi no em va sortir bé. Des del 2009 em veig obligat a treballar 21 hores al dia tots els dies de la setmana del que sigui per sobreviure fins que començo a treballar de comercial fins al 2012 per una empresa de formació en protecció laboral i riscos de dades que des de llavors i fins l’abril del 2017 he mantingut pel meu compte amb la meva sòcia. El 2013, com que era autònom vaig tornar a la música com a canta-autor de temes propis i de versions i el 2015 torno a l’escriptura. Tenia un blog com a col·leccionista d’art i li vaig donar la volta per explicar els meus 7 anys de silenci literari.

Quina reacció va tenir aquesta tornada a la literatura?

“El blog se’m va quedar petit en 3 setmanes i vaig crear un web i aconsegueixo tenir entrada a Wikipedia. Vaig tornar i en 2 anys i mig he aconseguit reeditar 4 llibres (Un Àngel a l’Infern d’Edicions Pirata, El Regust de l’immortal, Històries del Padrí i el Fillol de Sant Jordi) i publicar l’any passat un llibre en castellà amb el meu nom, Las cicatrices de la Tormenta amb l’Editorial Dédalo de La Sagrera, a més de guanyar dos premis més i tornar a treballar d’articulista”.

635_llibre Octavi Franch
Portada del llibre “El Fillol de Sant Jordi i el drac vermell”

Cicatrices de la Tormenta és una història inspirada en Sant Andreu…

“Quan vivia al Bon Pastor tot ho ambientava allà perquè era el que coneixia. Aquest llibre el vaig escriure en català el 2001 però ara l’editorial va decidir reeditar-lo en castellà. Visualitzo en les meves novel·les els llocs que m’agradaria ser-hi, i abans de viure a Sant Andreu, vaig escriure-la. Amb el temps, vaig aconseguir venir a viure a Sant Andreu. A la novel·la hi ha un personatge molt important que és l’àvia, però en la realitat és la personalitat de la meva mare. I tothom em diu que les meves obres són molt descriptives, que es poden adaptar perfectament al visual”.

Quina és la teva vinculació actual amb Sant Andreu?

“Tinc amics i família, a més de continuar fent coses amb el Centre Cívic del Bon Pastor i l’Ateneu Obrer de Sant Andreu. Estic en contacte permanent amb en Joan Pallarès del ja acomiadat SPORT9, l’escriptor andreuenc Jaume Copons i en Quim Pañart o en Pau Vinyes, el Narcís Miranda del Grup Advent… Ara el Juanjo Arranz m’està reintroduint a la xarxa de biblioteques de Sant Andreu per afegir tots els meus llibres i fer presentacions. Ara vull participar de Sant Andreu De Cap a Peus perquè tinc ganes de sentir-me útil i té un perfil cultural que crec que pot encaixar amb mi. Quan vinc a Sant Andreu em sento a casa perquè encara que hagi viscut al Bon Pastor, jo sempre mirava cap al Carrer Gran. Vull morir a Sant Andreu perquè considero que allà és on realment vaig néixer. Tinc records de la meva infantesa com la tenda del Cercenados. Al Bon Pastor vivíem amb problemes”.

Problemes que avui dia persisteixen amb les drogues, per exemple?

“Bon Pastor era l’antic barri de l’Estadella, i allò estava perdut. Si miraves cap al sector de La Maquinista, allò semblava l’estàtua de la Llibertat i te’n podies sortir. La diferència del Bon Pastor d’ara i el d’abans és que ja hi arriba el metro. La frontera entre el que és el Bon Pastor i el que és Sant Andreu continua essent molt gran. Els problemes continuen essent el mateix, només que ara les noves generacions ho han heretat. Jo em vaig apartar perquè per a mi qualsevol droga era sinònim de destrucció familiar i m’he allunyat d’això en l’extrem”.