Vaig ser un privilegiat per passar algunes estones amb el Francesc: a l’Associació de Veïns, en dues ocasions per fer-li l’entrevista en profunditat per a Retrats per la Memòria, i en una entrevista d’una hora sobre el seu matrimoni a Ràdio Estel.
Tot i ser jo el més jove d’aquell projecte sobre la lluita antifranquista, amb 24 anys, en Francesc em va tractar amb afabilitat i va donar el seu testimoni amb senzillesa, honestedat i proximitat. Vaig entrevistar-lo dos cops: un a casa seva, i l’altre al Centre Cívic. Aleshores ja era president d’honor de l’Associació de Veïns, i era una figura referent: només calia escoltar-lo per entendre com s’havia viscut a Sant Andreu el franquisme i els primers anys de la democràcia, i per conèixer de primera mà la història de l’Associació de Veïns. Sempre deia que la funció de l’associació era reivindicar, fer pressió i informar, i vés per on, aquell va ser el titular d’aquella entrevista.
Precisament per aquesta facilitat en el tracte, em vaig veure amb cor de demanar-li una entrevista pel programa Temps de Bodes, ja que volia un exemple de matrimoni que portés 50 anys de casats. I poc abans de gravar l’entrevista, em va trucar per dir-me que havia tingut un accident al teatre, i que no podien venir. El dia que van parlar davant els micròfons, la Pepa i el Francesc van explicar amb naturalitat com havia estat la seva vida de casats. Recordo dos aspectes: primer, adonar-me que, darrere del gran home que era en Francesc, hi havia una gran dona, la Pepa. Jo ja coneixia en Francesc, però no havia tingut l’ocasió de conèixer una persona imprescindible per a ell: la seva dona. En Francesc reconeixia que havia dedicat moltíssimes hores al barri, a costa de la seva dona i la seva família. Sense l’ajuda de la Pepa, no hauria pogut fer tot el que va fer. L’altre aprenentatge que conservo és que la vida matrimonial pot no tenir entrebancs forts durant 50 anys, i de sobte, quan penses que ja entres en una fase d’estabilitat, tranquilitat… tens un accident i et trobes en una situació nova, d’incapacitat, que ho canvia tot.
Per últim, vull donar les gràcies al Genís Pascual per informar-me personalment de la defunció del seu avui, al Xavier Aragall per donar-me aquesta oportunitat de poder escriure sobre en Francesc, i també m’agradaria agrair i saludar molt afectuosament a totes les persones amb les que vaig coincidir durant ben bé 5 anys al Cap a Peus, i a tots els lectors de la revista.
Borja Maria Marina
Blog del Sant Andreu de Cap a Peus 