Els orígens  de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar  cal cercar-los en la Comissió de Barri del Casal Catòlic de Sant Andreu  de Palomar. En aquesta entitat, vinculada aleshores a la parròquia de Sant Andreu,  s’hi van aixoplugar una munió de veïns i veïnes  amb la ferma voluntat  d’encaminar-se  cap a l’assoliment  de millores polítiques, veïnals i culturals en un context de repressió i duresa dictatorial, a les acaballes d’un franquisme  que es defenia com a hereu  d’un món esmaperdut  pels aires de canvi de la societat catalana.

És  en aquest context històric que el 12 d’octubre de 1971 (aprofitant que era un dia  de festa) que un grup de persones  es reuneixen per  a elaborar els estatuts d’una nova entitat: l’Associació de Veïns  de Sant Andreu de Palomar. Després d’un llarg procés burocràtic, el 23 de maig de 1972, es legalitzava l’entitat veïnal andreuenca. Per tal de no aixecar sospites, els primers fundadors de l’Associació de Veïns estan desvinculats de la participació política clandestina. Són persones sense cap antecedent destacat en la lluita antifranquista  -fet que hagués comportat la possible il·legalitzacio de l’entitat  tot just creada-, i tot i això, per les seves venes vull sang democràtica. Entre els impulsors de la iniciativa hi ha un humil treballador de banca, en Francesc Porret i Gay (1929-2023). Qui en seria el primer president de l’entitat i després president honorífic.

Francesc Porret va haver-se-les amb un ex-municipi que havia crescut en nombre d’habitants i urbanísticament. De cases de planta baixa i pis s’anava configurant un eixam d’edificis alts que no respectaven el patrimoni arquitectònic andreuenc. Tot just feia dos anys que la rambla de Sant Andreu fou suprimida i en el seu lloc s’hi va fer una via circulatòria pensada només per als cotxes en detriment dels vianants (no seria fins dues dècades després que s’aconseguiria recuperar de nou, gràcies a la lluita veïnal, la rambla). La manca d’equipaments, com un institut públic, ambulatoris, .. o bé insuficients per a acollir la nova onada immigratòria que s’estava instal·lant a la perifèria de la barriada eren elements amb els quals calia ser reivindicatiu enfront una municipalitat enquistada dins d’un règim dictatorial. A tot això, cal afegir, els canvis culturals i socials que s’estaven donant als anys setanta del segle passat. També les reivindicacions anaven més enllà del marc del territori associatiu i es reivindicava l’amnistia -com ara-, la llengua catalana -com ara- i l’autogovern  de Catalunya.

Porret i el seu equip, van formar una junta directiva que va saber encaixar dins del complex entramat de la societat de l’època. Tal com explicàvem al llibre “La lluita d’un poble. 25 anys de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar”, en Joan Pallarès-Personat i qui escriu aquestes ratlles:

“De fet abans, com ara, ser president no era cap ganga, a més de la responsabilitats. En aquell temps  s’hi afegien al càrrec  els maldecaps  d’anar sovint a comissaria a donar explicacions de tal o qual  acte, o  de qualsevulla activitat.  Francesc Porret, en acceptar el càrrec era prou conscient  de la responsabilitat , però segurament no ho era de la dificultat que seria anys després d’abandonar-lo i trobar substitut.”

Entre les fites d’aquesta etapa primerenca hi ha posada en marxa del butlletí d’Associació de Veïns, després denominat Sant Andreu de Cap a Peus; l’escola pública i parc de la Pegaso; l’institut de batxillerat, tot i que estar ubicat en l’actual districte de Nou Barris, va ser una reivindicació majoritàriament andreuenca, i l’inici de noves reivindicacions que les successives juntes directives que van precedir a les de Francesc Porret van entomar i aconseguir en la majoria de casos. L’Associació de Veïns i el poble de Sant Andreu de Palomar han tingut la immensa sort de poder gaudir del bagatge i mestratge de Francesc Porret i Gay.

Pau Vinyes i Roig. Historiador