Jo era una estudiant de Periodisme i ell ja era el president de l’Associació de Veïns quan vaig arribar al Sant Andreu de Cap a Peus. En Francesc Porret era com un aixopluc i un guia per a tots nosaltres, tot i que no intervingués directament en l’elaboració de la revista. En aquella època, 1983, 1984… el Cap a Peus era encara un full A-4 doble que sortia de diferents colors en funció de la tinta que tenia la impremta Martín en el moment d’imprimir-lo. Quins temps!!!!

No se si ja estava jubilat, però ell sempre hi era. I és així com el recordo, present però deixant fer. I ara, a l’escriure aquestes línies, penso que potser no li vaig reconèixer prou el suport que va donar amb la resta de la Junta a la redacció del Cap a Peus i a mi mateixa, que era qui aleshores la coordinava. Va ser en un moment d’expansió qualitativa i quantitativa de la revista, quan es debatia si primava la publicitat i si havíem de supeditar la informació a aquella. Jo era ferma partidària de donar millors espais i, sobre tot, més importància als articles i notícies com a servei públic que era. La publicitat era bàsica, evidentment, i garantia la supervivència de la publicació, però no era l’objectiu de la revista. Estic segura que aquella decisió de potenciar la redacció és la que va permetre que el Cap a Peus continués viu i que arribés al 2024. 

Més endavant, ell va deixar de ser el president de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu però sempre va seguir compartint les lluites, els projectes, també les dificultats, tant de l’associació com de la revista. I anys després, vaig ser jo la que vaig passar el testimoni del Cap a Peus a d’altres periodistes. I també vaig intentar traspassar els sentiments i l’admiració per en Francesc Porret, que seguia sent referent, amb Sant Andreu i la justícia social com a bandera. Allà on hi havia un acte, allà hi era ell.

Penso que ens va saber transmetre –a mi, a nosaltres i a molts d’altres andreuencs- l’estimació per Sant Andreu, el valor de la lluita comuna i conjunta, la necessitat de no defallir malgrat no tenir respostes immediates de l’administració. I tot sense presumir, sense donar-se més importància que la compartida. Tots ells  valors que no passen de moda i que, més aviat, son cada cop més importants i més necessaris.

I si això no fos suficient per tenir-li una gran estima, més enllà de tot això, en Francesc Porret era una persona entranyable, que sempre tenia una bona paraula, un somriure, que et feia sentir important, que et valorava. I això, no es pot dir de tothom. Era en Porret.

Berta Solanas. Periodista i exredactora del Cap a Peus